BLOCBIBLIOTECA

CALENDARI MAIG

2010-05-05T13:29:00.003+02:00

CALENDARI ABRIL

2010-04-15T22:24:00.004+02:00

QUÈ EN SABEM DE SANT JORDI?

2010-04-15T21:32:00.006+02:00

La wikipèdia ens en fa cin cèntims. Animeu-vos a llegir-ne la selecció que n'hem fet:

Sant Jordi

Sant Jordi (Diòspolis, Palestina, v. 270 - Nicomèdia, Bitínia, 303), va ésser un militar romà convertit al cristianisme i mort com a màrtir en no voler abjurar de la seva fe. És venerat en la majoria de confessions cristianes i en l'Islam, esdevenint un dels sants més populars, especialment durant l'Edat mitjana. No obstant això, la seva historicitat és discutida i, probablement, és un personatge llegendari.

Sovint s'ha confós o s'ha barrejat la seva història amb la del bisbe Jordi de Capadòcia, amb qui no s'ha de confondre.

Nom secular: Γεώργιος (Georgios, "camperol, qui treballa la terra")

Naixement: 270, Diòspolis (actual Lod, Israel)

Mort: 303, Nicomèdia

Enterrament: Església de Sant Jordi (Lod); S. Giorgio in Velabro (Roma) (crani); relíquies a diferents llocs

Venerat en: Església Catòlica Romana, Església Ortodoxa, esglésies ortodoxes orientals, Església Ortodoxa Russa, esglésies luteranes, Església Anglicana

Canonització: 494, Roma per Gelasi I

Santuaris principals: Lod, Reichenau, S. Giorgio in Velabro (Roma), S. Giorgio Maggiore (Venècia)

Festivitat: 23 d'abril

Fets destacables: Historicitat discutida; probablement no existí

Iconografia: Matant un drac; com a cavaller, armat; escut o estendard amb creu roja sobre fons blanc

Patronatge: Alcoi, Anglaterra, Aragó, Banyeres de Mariola, Bulgària, Càceres, Catalunya, Etiòpia, Geòrgia, Grècia, Hongria, Lituània, Paiporta, Portugal, Rússia, Txèquia, Ucraïna; cavallers; enamorats (a Catalunya)

Culte suprimit: 1969, per Pau VI (elimina el sant del santoral romà, però en deixa el culte com a opcional).

Biografia

De la vida del sant no se'n tenen dades històriques, solament referències en multitud de llibres, com són ara el palimpsest Acta Sanctorum (segle V), el Georgslied (segle IX) o els escrits de Iacopo da Varazze (La Llegenda Àuria, segle XIII).

La tradició catòlica el fa fill de Geronci, un oficial romà de Capadòcia destinat a Diòspolis, actual Lod (Israel). Allà, es casà amb una jove local, anomenada Policromia, i tingueren un fill; Georgius (en català, Jordi).

En arribar a la majoria d'edat, Jordi s'allista a l'exèrcit romà, tot seguint els passos del seu pare. Quan tenia trenta anys, el destinaren a Nicomèdia com a tribú i féu part de la guàrdia personal de l'emperador romà Dioclecià.

El 303, l'emperador ordena una persecució contra els cristians però el tribú Jordi es nega a actuar. Interrogat, els comunica que és cristià.

Dioclecià ordena la tortura del traïdor; l'encadenen a una roda d'espases i posteriorment, el decapiten. La tradició comenta que l'esposa de l'emperador, Alexandra, i Atanasi, un sacerdot pagà, es convertiren al cristianisme en veient l'exemple de Jordi, però poc després foren martiritzats.

El cos del màrtir Jordi fou traslladat a Diòspolis. Damunt la tomba, pocs anys després Constantí I hi féu edificar una església en honor seu, seguint consells d'Eusebi de Cesarea. El 494 fou santificat pel Papa Gelasi I.

Historicitat

Per tal de resseguir la vida dels màrtirs i determinar la seva historicitat es considera cabdal l'existència d'un acta matyrum vàlida. En el cas de Sant Jordi aquestes actes tenen defectes: no son coetànies, i a més, descriuen fets ja impregnats d'un aire llegendari.

Les actes més antigues indiquen que Jordi és fill de Geronci, un noble persa, i Policrònia, dama palestina; Essent educat com a cristià, Jordi forma part de la milícia romana i viu en pecat amb una vídua. Quan l'emperador Dioclecià proclama l'edicte que obliga a rendir culte a Apol·lo, Jordi renega de la milícia, distribueix ses riqueses i s'enfronta a l'emperador, per la qual cosa es empresonat i martiritzat.

Martiri

Segons els autors, el martiri de Jordi va durar set anys i durant aquests Jordi haurà mort i ressuscitat tres cops: cremat, tallat en dos per una roda d'espases i enverinat. Els autors afegeixen a les resurreccions un seguit de turments: cops de mall, graelles roents, sandàlies amb claus, plom fos, pedres sobre el cap i columnes al cos, etc. Segons les diferents actes, entre martiris i turments, Jordi encara tenia forces per a fer miracles a tord i a dret. Finalment Jordi morí decapitat, tot i que abans tingué temps de veure com els seus botxins eren devorats per un foc celestial.

A cada versió la passió de Sant Jordi guanyava en inversemblança. Finalment l'any 496, el papa Gelasi promulgà un decret segons el qual l'acta martyrum de Sant Jordi passa a ser considerada apòcrifa i en desautoritzà als autors. El papa pontificà: «Jordi serà un d'aquells sants venerats pels homes, els actes del qual només coneixerà Déu».

L'arrel d'aquest fet s'escau en que la propagació del culte al Sant era un fenomen imparable. L'arrel d'aquesta propagació s'ha de cercar en la superposició de la figura del sant a quelcom més antic, ja que Sant Jordi es tracta d'un màrtir amb un historial feble, malvist per bona part de l'església (cal recordar que es descriu que viu en pecat).

Veneració

La figura de Sant Jordi era el resultat de la síntesi d'un cúmul de tradicions paganes, la qual cosa no impedí que s'assimilés al cristianisme: com a religió emergent, el cristianisme necessitava personatges heroics que facilitessin el procés evangelitzador.

En començar el segle v ja existien desenes d'esglésies dedicades al sant a Egipte, Etiòpia, Síria, el Líban, Iraq i Palestina. amb l'epicentre a la ciutat de Lydda (Diòspolis), en aquesta hi ha l'església de sant Jordi, construïda el 350, a la cripta de la qual hi ha la tomba del màrtir. Al segle vi la ciutat ja era inclosa en el pelegrinatge cap a Terra Santa. Sant Jordi era conegut gràcies a Gregori de Tours, que l'havia inclòs en un llibre dedicat a la glòria dels màrtirs. No obstant a Occident sant Jordi no destacava.

El Cavaller de l'Islam

L'any 1098, durant la primera croada, els croats quedaren sorpresos quan varen prendre Diòspolis de mans turques: aquells infidels havien conservat el culte a sant Jordi, a qui els musulmans anomenaven Khidr o El Cavaller Verd. El protector del les milícies romanes de Bizanci, el màrtir triat com a patró era també un home sant musulmà. El cavaller verd és esmentat en diversos passatges de l'Alcorà i, en aquella època, comptava amb santuaris al llarg del món islàmic, gaudint d'una enorme devoció popular, tanta, que havia estat la inspiració de diferents contes, com aquell que explicava que lluità contra el drac per protegir una bella princesa.

El croats retornaren a ses terres amb una vella història en la qual el seu patró era protagonista d'un relat cavalleresc. La figura del sant s'estengué per Occident. En tornar a Anglaterra des de Palestina, el rei Ricard Cor de Lleó parlava del sant amb entusiasme, explicava que se li havia aparegut prop de Jerusalem, i per aquest motiu, ordenà la reparació del seu sepulcre a Lydda, després que aquest fos destruït per Saladí.

Patronatge

Sant Jordi és el patró de diversos territoris i nacions, entre els quals hi ha Catalunya, Aragó, Càceres, Portugal, Anglaterra, Rússia, Grècia, Geòrgia, Bulgària, Etiòpia, Djibouti, etc.

Així mateix el sant és protector de les ciutats d'Alcoi, Gènova, Venècia, Ferrara, Nàpols, Friburg, Hannover, Amersfoort, Istanbul, Beirut, etc.

Quant a les relíquies del sant, en trobem a Alcoi, on es conserven dues falanges de la mà dreta del sant, Conques (a França) i Gènova, Venècia (San Giorgio Maggiore) i Roma (San Giorgio in Velabro). De Venècia, una petita relíquia del crani fou cedida a la capella del Palau de la Generalitat de Barcelona.

Patronatge a Catalunya

Segons el Costumari Català de Joan Amades, el fet que Sant Jordi sigui el patró dels cavallers a la Corona d'Aragó es deu a l'ajut que va donar el sant al rei Pere I d'Aragó l'any 1096. Segons s'explica, l'esmentat rei va guanyar la batalla de Alcoraz que va implicar la reconquesta d’ Osca contra els sarraïns després que aquest invoqués el sant. Per agrair la gesta, el rei va nomenar-lo no només patró de la cavalleria sinó també de la noblesa de la Corona D'Aragó.

A Catalunya, la festa es va generalitzar a meitat del segle XV i el seu patronatge de Catalunya ja s'esmenta a començament del mateix segle XV. (Corts de Barcelona, de 1454 que estableixen la festivitat al Principat).

Festes

Arreu de Catalunya se celebra la Diada de Sant Jordi.

Hi ha poblacions que celebren festes en honor a Sant Jordi, entre moltes altres:

Alcoi, festes de Moros i cristians
Banyeres de Mariola, festes de Moros i cristians
Montblanc, actes de la Setmana Medieval de la Llegenda de Sant Jordi (molt recomanables)

Jordi i Llegenda de Sant el drac

La història per la qual és conegut el sant arreu del món és per la mort que va provocar al drac que pretenia menjar-se una preciosa donzella. Aquesta narració la va escriure Iacopo da Varazze al segle XII en la seva obra "La Llegenda Àuria". Prompte es va escampar per tot Europa fins arribar a tota la Corona d'Aragó.

Conta la llegenda que Sant Jordi era un soldat romà nascut al Pròxim Orient i és el gran protagonista d'una gran gesta cavalleresca que se situa a Líbia, però que la tradició catalana (Costumari Català de Joan Amades i Les Tradicions religioses de Catalunya d'Anna de Valldaura) creu esdevinguda a la població de Montblanc (Tarragona).

Diuen que assolava els voltants de la vila un drac ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels ramats i de les persones i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Els habitants van pensar que si li donaven cada dia una persona que li serviria de presa, així no faria l'estrall a tort i a dret. De fet, la llegenda diu, que el sistema els va sortir d'allò més bé, però el que era realment complicat, era de trobar una persona que cada dia es deixés menjar per aquell monstre. Tot el veïnat va decidir doncs, de fer cada dia un sorteig entre tots els habitants de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la "simpàtica" fera.

Així es va fer durant molt de temps i el monstre se’n devia sentir satisfet, ja que deixava de fer els estralls i malvestats que havia fet abans. Però... vet aquí que un dia, la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa era jove, bella, prima... hi hagué ciutadans que es van oferir per reemplaçar-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s'avingué que fos sacrificada. La donzella eixí de la ciutat i ella soleta s'encaminà cap al llac on residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n'anava al sacrifici.

Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcant un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, tota preocupada, li digué que fugís ràpidament, ja que per allí rondava un monstre que així que el veiés se’l menjaria. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar del sacrifici de la princesa, com també a la vila de Montblanc. La fera, va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller. Aquest, amb un bon cop de llança el va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà el monstre pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i la fera seguí tota mansa i atemorida. La llegenda explica fins i tot, que els habitants de la vila havien vist tota aquella gesta des de la muralla i que rebé amb els braços oberts a la donzella i el cavaller. A la plaça major de la vila, els vilatans van acabar de rematar aquell ferotge animal.

Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb Sant Jordi, però que aquest li va replicar dient que no la mereixia i que la seva visita en aquella vila era perquè havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent de salvar aquella vila del monstre. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bons cristians i que honressin i veneressin Déu tal com mereixia. Desaparegué misteriosament tal com havia vingut.

Precedents pagans

En el Museu del Louvre es conserva un baix relleu, datat d'entre els segle iv i iii, on es representat el déu Horus clavant una llança al coll d'un cocodril, imatge del déu Seth. En aquest cas Horus llueix la indumentària d'un legionari i és representat sobre un cavall, a diferencia del la Barca en que sempre es representava aquesta escena a l'Antic Egipte. Aquesta peça indica l'assimilació del mite egipci per part de la Roma oriental.

L'essència del mite, el cavaller que mata el drac, és, de fet, una de les primeres epopeies que acompanyen el desenvolupament de la civilització. Tres mil anys abans de Crist els Sumeris expliquem com el drac Kur rapta la deessa Ereshkigal i com el déu Enki lluita contra ell per alliverar-la. Totes les cultures mesopotàmiques reviuran una rere altre la llegenda (hittites, babilonis, canameus, assiris,...). Així mateix a Pèrsia trobem la figura del déu Mitra, clarament identificable amb sant Jordi.

Representacions teatrals de la llegenda

El mite de Sant Jordi matant el drac no podia escapar a la seua dramatització allà on se'n venera la figura. Així, l'escenificació de la llegenda més primitiva que es coneix és la de Banyeres de Mariola (l'Alcoià) que la va viure el 1981 amb motiu del segon centenari de l'arribada de la Relíquia del Sant al poble. Actualment és una posada en escena espectacular en un paratge natural (el Parc de Vil·la Rosario) on participen més de 200 persones amb foc, llum, dansa i música en directe.

La representació de Montblanc és un espectacle que se celebra cada any (des de 1987) en la part més alta de la vila, en un marc incomparable, que és el conjunt arquitectònic del recinte enmurallat de la vila ducal, un dels més ben conservats de Catalunya. En aquest espectacle de llum, so, efectes sonors i visuals, pirotècnia, i moltes coses més, hi participen més de 500 persones, vestides de cap a peus segons els cànons de l'època medieval, entre les quals s'hi poden trobar nobles, gent del poble, clero, jueus, etc...

La representació de Puigverd de Lleida (des de 2006) on el poble es vesteix tot el dia de personatges medievals, es fan balls de l'epoca, lluites de espases, demostracions de tir amb arc, mercat medieval, i a la nit es representa la Llegenda de Sant Jordi el Drac i la Princesa, amb actors amateurs de la mateixa poblacio amb textos de Nicasi Camps i Pinós i la direccio artistica de Luciano Prodan.

Són també conegudes les "Llegendes" d'Alcanyís (Terol) o Santurtzi (Biscaia).

LA CUISINE FRANÇAISE À LA BIBLIO

2010-04-15T21:10:00.005+02:00

SETMANA DE LA POESIA

2010-04-15T20:38:00.016+02:00

ELS ALUMNES DE 2n BAT PRESENTEN TREBALLS DE RECERCA ALS DE 1r

2010-04-15T19:45:00.015+02:00

CALENDARI MARÇ

2010-03-08T15:59:00.001+01:00

Concurs de creps

2010-02-08T11:51:00.004+01:00

Divendres 29 de gener vam organitzar un concurs de creps. Hi van participar tots els alumnes de francès. El concurs va despertar una gran expectació i el jurat ho va tenir difícil a l’hora de triar el millor crep.

Nadal a l'Institut

2010-02-08T11:31:00.004+01:00

Dimarts 22 de desembre vam entregar els premis del concurs de postals de Nadal. També vam penjar els desitjos per a l'any 2010 a l'arbre.

2010-02-05T09:45:00.001+01:00

Setmana de la Ciència (del 16 al 20 de novembre)

2009-11-23T11:35:00.003+01:00

Literatura i guerres actuals (13/11/09)

2009-11-23T11:32:00.003+01:00

Halloween (30/10/09)

2009-11-23T11:28:00.003+01:00

Lectura de contes perversos de Roald Dahl (09/10/09)

2009-11-23T11:22:00.003+01:00

2009-09-25T09:36:00.000+02:00

Què fem a Toulouse?

2009-06-03T09:20:00.002+02:00

L'alumnat de francès que enguany va visitar Toulouse, vingué el passat dia 29 a contar-nos com els havia anant el viatge.
A més de la narració, ens van obsequiar amb la projecció d'un audio-visual de la visita.

Imatges de la Ribera

2009-05-29T11:20:00.006+02:00

El passat dia 22, Biel Pubill company i coautor del la sèrie de llibres de la Galvana, ens va visitar per presentar-nos el darrer volum de la col·lecció -Cabussats a l'Ebre - , on recullen i comenten imatges històriques de la Ribera, sobretot dels vols d'Ascó. A més d'explicar-nos el procés creatiu, ens va dur un audiovisual amb una selecció de les imatges del darrer llibre.

Versadors a ritme de rap, en viu a la biblio

2009-05-25T13:31:00.004+02:00

El passat dia 19, el Raye i el Zone, M.C's del grup RSA, van fer-nos una visita a la biblio per inaugurar la nova proposta de la biblio per a l'any vinent. En viu a la biblio, preten oferir un espai per a l'expresió de la comunitat escolar a partir d'actuacions en directe, ja siguin de música, declamació, teatre,...

Així que, si teniu alguna cosa a dir en veu alta i voleu compartir-la, adreceu-vos a la comissió de biblioteca i parlarem de la programació.

Sant Jordi a la biblio

2009-05-25T13:22:00.002+02:00

El dia de Sant Jordi, a més de donar una rosa de paper a tot aquell que ens visitava, vam fer l'entrega dels premis del concurs de fotos. A sota podeu veure una mostra dels guanyadors i guanyadores. En acabar, el cor de l'institut ens va deleitar amb unes cançonetes.

Vistes les cares de joia, no us animareu a participar l'any vinent?

Fotografies guanyadores concurs "La lectura a la meva vida"

2009-05-19T12:51:00.014+02:00

Ací teniu les imatges guanyadores de les diverses categories del concurs de fotografia de la biblioteca. L'únic premi que va quedar desert fou el de primer cicle.

El premi de votació popular fou per Amor a la lectura de Mariona Rius de 2n d'ESO.

El premi per a participants de segon cicle va recaure en Creixent amb la lectura d'Helena Blanch, Gemma Sonent i Berta Treig de 3r d'ESO

El corresponent a batxillerat fou per La lectura floreix de Marc Fuertes de 2n de batxillerat.

El de cicles va anar a parar a Puma el lector de Cristina Català i Mario Mur.

A la categoria professorat, el premi va recaure en Toca, toca de Cristina Giné.

I, finalment, la fotografia del premi extraordinari del jurat va acabar en Al peu de lletra de Àngels Franco .

Llibres lliures i bookcrossing

2009-05-18T18:54:00.005+02:00

Des de la setmana cultural, a la biblioteca hem reservat un espai per fer intercanvi de llibres. Vist l'èxit que va tindre, continuarà obert fins a finals de curs.
Simplement heu de portar un libre que ja no volgueu, o tingueu repetit, i endur-vos altre a canvi.
A més, si voleu, podeu inscriure'l a la xarxa internacional de bookcrossing i seguir-ne les peripècies i lectures pel planeta. Ací teniu més detalls.

Exposició La lectura a la meva vida

2009-03-26T17:58:00.002+01:00

Tot i que amb uns dies de retard, ahir 25 de març vam fer la inauguració de l'exposició de fotografies "La lectura a la meva vida".
A més del suc d'honor, vam fer les votacions que permetran triar les imatges guanyadores... però no farem public el resultat fins a la setmana cultural...

Dones als llibres, llibres de dones

2009-03-24T19:44:00.002+01:00

El divendres 6 de març vam fer una selecció de fragments de llibres i contes per llegir-los amb veu de tro

Històries del Paradís

2009-03-24T19:34:00.002+01:00

Divendres dia 13 de febrer, Xavi Sarrià vingué a presentar-nos el seu llibre Històries del Paradís, i durant una llaaarga estona vam estar fent-la petar...

La Chandeleur, les crêpes i els viatges

2009-02-10T13:25:00.003+01:00

Divendres 6 vam organitzar un concurs de creps i a més...
Aquí teniu les fotos

Sadako, les grues i la diada de la Pau

2009-02-10T13:08:00.006+01:00

Per commemorar la diada de la Pau, hem recordat les víctimes cívils dels conflictes tot contant la història de Sadako Sasaki.
Una antiga tradició japonesa conta que tot construint mil grues de paper es pot demanar un desig. Aquesta tradició popular, que abans va ser de transmissió oral, va créixer amb la història de Sadako Sasaki, una xiqueta víctima de la guerra, fins al punt de simbolitzar l’esperança i la pau com una petició en veu dels xiquets. Des d’aleshores els xiquets de tot Japó i altres països confeccionen grues de paper que són obsequiades davant el Monument per la Pau a Hiroshima, en el qual es troba el missatge: «Aquest és el nostre crit, aquesta és la nostra pregària: Pau al món».
Per saber-ne més podeu llegir el llibre SADAKO VOL VIURE de KARL BRUCKNER editat per l'Editorial LA GALERA o el còmic manga HIROSHIMA (Hadashi No Gen) de Keiji Nakazawa editat per Otakuland Distribucions.
També podeu visitar les webs:
http://www.fundacioperlapau.org/recursos/fitxes/la_grua_de_paper.pdf
http://en.wikipedia.org/wiki/Sadako_Sasaki
http://www.guiadelcomic.com/comics/hiroshima.htm

Aquí teniu les fotos.

Un conte pervers del Roal Dahl

2009-02-10T13:02:00.001+01:00

Concurs "La lectura a la meva vida"

2009-01-28T11:34:00.002+01:00

CONCURS DE FOTOGRAFIA:

LA LECTURA A LA MEVA VIDA
ORGANITZA: BIBLIOTECA DE L’IES FLIX

BASES GENERALS (podeu descarregar-les ací)

Hi podem participar tots els que formem part de la Comunitat Educativa! (alumnat, pares/mares, professorat, personal PAS)
Les obres s’han de presentar abans del dia 1 de març a la Biblioteca.
Cada obra s’ identificarà al dors amb un títol i s’entregarà en un sobre etiquetat amb el mateix títol. A l’interior del sobre es posaran les dades personals de l’autor (nom, cognoms, curs, telèfon). Caldrà identificar el lloc on ha estat presa la fotografia.
Es pot presentar més d’una fotografia, però cadascuna ha d’anar al seu sobre i ha de portar el seu títol.
El format serà de 15x20 cm.
Hi haurà QUATRE premis! Un per cicle i un d’ extraordinari a la fotografia més original.
Amb totes les fotografies es muntarà una exposició.
Les obres premiades passaran a ésser propietat de l’IES Flix, que es reserva el dret de fer-ne l’ús que cregui convenient.
Les obres no premiades es podran recollir abans de fi de curs.
La participació al concurs comporta la plena acceptació de les bases.

TEMA

LA LECTURA A LA MEVA VIDA (fotos que impliquin la presència d’un llibre o activitat lectora en la vida diària)

TÈCNICA

Lliure

RECORDA: TENS TEMPS FINS A L’1 DE MARÇ!
PARTICIPA!!!!!

Conta contes i entrega de premis

2008-12-23T21:13:00.004+01:00

El darrer divendres del trimestre les activitats a la biblioteca es van escampar pel centre, primer amb la visita d'un conta contes per 2n i 4t d'ESO i l'aula d'acollida. Més tard la biblio fou l'escenari de l'entrega de premis de l'AMPA i de la comissió d'imatge pels concursos de nadales i drets humans. A més, ací trobareu un vídeo amb l'ambient durant l'entrega de premis.

Plantem l'Arbre dels desitjos de l'IES

2008-12-23T01:35:00.003+01:00

L'activitat del divendres 12 consistí en el guarniment de l'arbre dels desitjos de l'institut amb els bons propòsits i versets de l'alumnat.
Aquí teniu una mostra gràfica.

L'alumnat de francès a la biblio

2008-12-15T19:28:00.003+01:00

Divendres 5 l'alumnat de francès de l'institut van vindre a visitar-nos a la biblioteca. Els companys i companyes ens van recitar poemes i cançons. Ara no els podreu sentir, però si voleu veure'ls podeu vindre ací

Fotos Castanyada i Hallowen a la biblio

2008-12-11T18:47:00.003+01:00

Amb una mica de retard, però ja hem aconseguit les fotos del dia de la castanyada a la biblio. Moltíssimes gràcies a les intrèpides reporteres del Fliparies que ens les han facilitat.
Això si, absteniu-vos de mirar-les si patiu del cor...

Homenatge a Mercè Rodoreda

2008-12-02T14:13:00.003+01:00

L'alumnat de 2n de batxillerat va organitzar una lectura a la biblioteca per homenatjar la Mercè Rodoreda i acompanyar l'exposició que hem tingut a la biblioteca aquesta setmana. Aquí teniu les imatges.

Històries d'arreu

2008-11-25T19:13:00.007+01:00

Divendres passat els companys i companyes de l'aula d'acollida van visitar-nos a la biblioteca i van entretenir-nos amb diverses històries i contes dels seus llocs d'origen. Gràcies sobretot a la Khrystyna, a la Marjorie i al Mohammed.

Exposició Punts de llibre, punts de vista

2008-11-25T13:23:00.004+01:00

Aquí teniu una mostra de les fotos de la inauguració de l'exposició que vam fer a la biblioteca. Podeu veure totes les imatges penjades al Picasa.

PUNTS DE LLIBRE-PUNTS DE VISTA

2008-11-07T00:48:00.012+01:00

Divendres 7 de novembre una nova cita a la biblioteca. Durant una setmana us convidem a gaudir amb l'exposició d'una gran varietat de punts de llibre, aquests amics tan complaents que ens faciliten poder deixar la lectura quan ens aclapara la son i retrobar-la joiosament si la busquen els nostres ulls.

Text inagural “Punts de llibre, punts de vista”

Us convidem a gaudir d’ aquesta petita mostra de punts de llibre.
Us volem oferir amb cadascun d’ ells petits testimonis del temps,

records de viatges, d’ amics, d’ històries d’ un dia o d’ un destí.

Petjades de paraules acabades, retorns de contes al clar de la lluna.

Veieu en cada punt de llibre el testimoni directe d’ alguna de les nostres vides,
dels nostres amors o desamors, o simplement d’ allò amb què ens vam creuar.

No només ens marquen límits , sinó que ens obren com a claus preuades
el món de la nostra imaginació i la possibilitat d’ emprendre noves aventures.
Esperanza Fortuño

Agraïments

Aquesta exposició no hagués estat possible sense la vostra col.laboració. Des de la Comissió de Biblioteca volem agraïr les aportacions de: Cristina Andrushko, Jose Avellaneda, Mar Carranza, Eva Cuñat, Arnau Domènech, Cristina Estopa, Esperanza Fortuño, Maria Garcia, Magda

Garrigós, Paula Grima, Anna Marín, Anna Martínez, Màrius Martínez, Dolors Montagut, Albert Morcillo, Aïda Muñoz, Sònia Requena, Ricard Ribes, Núria Roigé, Ariadna Salvador, Marta Vilalta, Gerard Viñes.
La Comissió de Biblioteca

I, per què no una visita virtual a més punts de llibre? Si us agrada aquest món entreu a http://mondopunt.blogspot.com/

E.A Poe, Hallowen i castanyada

2008-11-03T11:22:00.002+01:00

Divendres 31 la cita a la biblioteca feia una mica de por, coincidien en el reduït i fosc espai de la biblioteca les narracions en anglès sobre genets sense cap amb els ressons de les paraules d'Edgar Alan Poe, com batecs estrepitosos. Tot això, a la llum de les espelmes de les carabasses fetes per l'alumnat de 2n d'ESO i acompanyats d'uns saborosos panellets.
Tot esperant les imatges de l'event, us deixem aquí unes adreces per qui vulga saber més sobre Poe:
Traduccions del poema El corb, aquí i aquí

http://ca.wikipedia.org/wiki/Edgar_Allan_Poe

http://www.lamaquinadeltiempo.com/Poe/indexpoe.htm

http://www.sant-cugat.net/laborda/516POE.htm

http://ca.wikiquote.org/wiki/Edgar_Allan_Poe

http://en.wikisource.org/wiki/Author:Edgar_Allan_Poe

http://commons.wikimedia.org/wiki/Edgar_Allan_Poe?uselang=ca

http://www.eapoe.org/

I de propina un vídeo dels alumnes de l'IES Castellar, representant el Gat Negre

La Ventafocs de Roald Dahl

2008-10-18T17:16:00.007+02:00

Què us va semblar la versió de la Ventafocs que fa Roald Dahl?

Sorprenent i imaginativa, oi?

Us fem cinc cèntims del llibre i, a continuació, us transcribim el conte llegit el divendres 17 d'octubre a la biblioteca.

Versos perversos/Cuentos en verso para niños perversos. Quan els contes clàssics (La Ventafocs, En Jan i la mongetera, La Blancaneus i els Set Nans; La Rínxols d'or i els Tres Óssos, La Caputxeta Vermella i el Llop i Els Tres Porquets) estan més que païts, és un plaer llegir la versió satírica, divertida i sorprenent, que Roald Dahl va fer d'ells. L'humor del genial autor i les increïbles il·lustracions de Quentin Blake faran que el lector es faci un fart de riure. Lectura recomanada a partir de dotze anys.

Versos perversos. Barcelona: Empúries, 1986.Il·lustracions de Quentin Blake. Traducció de Miquel Desclot.

Cuentos en verso para niños perversos. Madrid: Altea, 1985 (Los Álbumes Altea)Il·lustracions de Quentin Blake. Traducció de Miguel Azaola.

LA VENTAFOCS

No, que no la sabeu, aquesta, i ca!

A la bona més sang i fetge hi ha.

La falsa, que vosaltres coneixeu,

la van refer en un conte molt nyeu-nyeu,

anys enrere, una gent desconeguda,

per tenir la canalla entretinguda.

Això sí, el primer tros és tot igual,

aquell en què, una nit primaveral,

les Germanastres, plenes d'or de llei,

se'n van al ball que hi ha al Palau del rei,

mentre la Ventafocs, que és tan bonica,

està tancada en un celler, pobrica,

amb ratots afamats pertot arreu

que li mosseguen el dit gros del peu.

I esgaripa:"Socors! Que vull sortir!".

La Fada, així que sent un bram tan fi,

apareix, resplendent com un braser,

i pregunta: "Estimada, que estàs bé?".

"Bé, dius?", fa la Cendrosa. "No ho saps veure,

que estic madura per tornar-me neura?"

Engega un cop de puny a la paret

i xiscla: "Has de portar-me al ball de dret!

A Palau hi ha un ball "disco"! Elles hi van,

i jo aquí, amb una enveja delirant!

Vull un vestit! Una carrossa d'or!

Un anell! Un brillant! Vull un tresor!

I xinel·les de plata, o de platí,

i unes mitges de nàilon, que fan fi!

Amb tot això al damunt pots ben comptar

que aquest Príncep se m'ha de declarar!".

I diu la Fada:"Espera't un segon".

Clava un cop de vareta, i, ves per on,

en un tres i no res, com en un salt,

tenim la Ventafocs al ball reial!

Les Germanastres perden la bavalla

de veure-la amb el Príncep, balla que balla.

la mossa se li abraça fortament

i s'arramba al seu pit d'home valent.

El Príncep ja en té els óssos tots cruixits

i només fa esbufecs pels descosits.

Toquen les dotze, i ella fa: "Punyell!

M'he d'afanyar si vull salvar la pell".

El Príncep crida: "No, tu no te'n vas!".

Brama la Ventafocs: "Deixeu-me anar!",

i s'esqueixa el vestit de tafetà.

Ha de fugir-ne amb la roba interior,

i perd una xinel·la en un graó.

El Príncep s'hi abalança com un llamp

i se l'estreny al pit, tot fet un flam.

"La que li vagi bé, dolenta o bona",

diu ell, "demà serà la meva dona.

Visitaré tothom del veïnat

fins a trobar-la al lloc on s'ha amagat!"

I llavors, amb un pèl de deixadesa,

la desa en una caixa de cervesa.

A corre-cuita, aquella Germanastra

de la cara de grans feta un desastre,

s'esmuny i pren el delicat calçat

i el llença a la comuna d'un plegat.

Llavors hi deixa, com una desferra,

la sabata del seu peuàs esquerre.

Ahà, ho veieu?, la cosa ja es complica,

i a la Cendrosa tot se li embolica.

El Príncep, l'endemà, se'n va corrents

a buscar per les cases existents.

Una noia es consum i es deshidrata:

vejam de qui deu ser aquesta sabata!

És un calçat molt ample i llargarut

(un peu normal hi deu estar perdut).

I fa una mica com de pudoreta

(temo que els peus li suen, senyoreta).

Vénen a provar sort milers de noies,

però totes se'n van ben poc cofoies.

Aquella germanastra fa: "Ara jo!".

Se l'emprova. I el Príncep xiscla: "No!".

I ella: "Sí! Em va a la mida! Tararí!

Ara, doncs, us haureu de casar amb mi!".

El Príncep queda blanc com el paper

i remuga: "Deixeu-me anar al carrer!".

"De cap manera! Heu fet un jurament,

i no us podeu desdir del casament!"

"Talleu-li el coll!", el Príncep hi contesta.

I d'un sol xac! la deixen sense testa.

Fa el Príncep, lliure ja del maldecap:

"És força més bonica sense cap".

Ja surt la Germanastra Que-fa-dos:

"Ara em toca provar-ho a mi, senyors!".

"Proveu això, primer", fa el Príncep blau.

I es treu l'espasa de la beina i zau!,

un altre caparrot que cau rodó,

i rebota i rodolà pel saló.

A la cuina, pelant una patata,

la Cendrosa ha sentit la saragata

dels caps que saltironen pel trespol,

i treu el seu amb molt poc protocol:

"Què és, aquest daltabaix?", diu, en entrar.

"Tu no t'hi fiquis!", el Príncep li fa.

La pobra noia no se'n vol convèncer:

"El meu Príncep! I talla colls!", que pensa.

"Com podria casar-me jo amb algú

que es diverteix pitjor que no un zulú?"

"Qui és, aquesta pollosa?", el Príncep diu.

"Talleu-li el carbassot de viu en viu!"

Llavors, enmig d'un nimbe resplendent,

es presenta la Fada complaent,

amb la vareta, zim-zam-zum, pel mig:

"Corre, nena, formula algun desig!

Tu demana el que vulguis, sense por,

que jo puc concedir-te el bo i millor!".

La Ventafocs contesta: "Amable Fada,

el que és jo, avui seré més assenyada.

Prou de Prínceps, i luxes, i diners.

Ara que els he tastat, ja no en vull més.

Doneu-me, doncs, un homenet de bé,

que això és de mal trobar. Que ho podeu fer?".

I així es casa, d'un salt, la Ventafocs,

amb un xicot que no està pas per brocs

i és, a més, confiter de confitura,

artista de la melmelada pura.

I a casa d'ells hi ha sempre grans rialles,

i duraran d'aquí a les acaballes.

(La Ventafocs, dins de Versos Perversos, de Roald Dahl. Ed. Empúries)

ÚS DE TRADUCTORS EN LÍNIA

2008-06-04T13:18:00.001+02:00

http://babelfish.altavista.com

CERCA D'IMATGES A LA XARXA

2008-06-04T13:15:00.006+02:00

Us recomanem:

http://recursos.cnice.mec.es/bancoimagenes
http://xtec.cat/crp-baixebre (Un cop estigueu en aquesta pàgina, per trobar imatges fixes, aneu a CRP-TIC --Recursos--Recursos MAV

ACCÉS, GESTIÓ I ÚS DE LA INFORMACIÓ PER A LA REALITZACIÓ DE TREBALLS ESCOLARS

2008-06-04T12:57:00.003+02:00

TREBALLS DE RECERCA

http://www.edu365.com/batxillerat/comfer/recerca

TREBALLS ESO

http://www.xtec.es/~fsala/tr/treball/guia/bontreball/bontreball.htm

COMPETÈNCIA EN GESTIÓ DE LA INFORMACIÓ

http://www.eduteka.org/CMICiudadania.php
http://www.eduteka.org/comenedit.php3?ComEdlD=0008
http://www.eduteka.org/comenedit.php3?ComEdlD=0009
http://www.eduteka.org/pdfdir/Curricul3B.pdf
http://www.eduteka.org/pdfdir/StandEverett.pdf

CERCADORS EDUCATIUS I CERCADORS GENÈRICS

2008-06-03T13:00:00.003+02:00

CERCADORS EDUCATIUS

http://www.ajkids.com/
http://www.curiosos.com/
http://sunsite.berkeley.edu/kidsClick!
http://scholar.google.es/

CERCADORS GENÈRICS

http://a9.com/
http://answers.com/
http://www.alltheweb.com/
http://www.google.es/
http://www.yahoo.com/
http://ct.yahoo.com/
http://es.altavista.com/
http://www.nitium.com/rebedor

PROFESSORS: NO OBLIDEU QUE ELS ALUMNES ENTREN AL RINCÓN DEL VAGO, FEU-HO TAMBÉ VOSALTRES PERQUÈ NO US FACIN PASSAR GAT PER LLEBRE.

http://rincondelvago.com/

EL TREBALL AMB WEBQUESTS

2008-06-03T12:45:00.006+02:00

Les webquests (WQ) són activitats orientades cap a la investigació en les quals part o tota la informació amb què l'alumnat interactua prové de recursos d'internet.

Per fer aquest tipus de treball us poden ajudar les adreces següents:

http://webquestcat.zoomblog.com/
http://www.xtec.cat/recursos/webquests/
http://www.proarabatic.org/webquest/ (Ës molt interessant. Hi ha de tot i, a més, classificat)
http://edutec.rediris.es/Revelec2/revelec16/adell.htm (Et dóna idees i arguments per treballar-hi).
http://www.xtec.net/crp-baixebre/crptic0607/modelcrptic-recursos.htm (Per fer una WQ del temps, visitem WQ Meteocat)

http://www.aula21.net/tercera/listado.htm (per a l'aula de tecnologia)

COM PODEU CONSULTAR EL FONS DE LA BIBLIOTECA DES DE CASA VOSTRA?

2008-05-30T11:22:00.006+02:00

De mica en mica s'omple la pica. Això és el que està passant amb la nova catalogació dels llibres de la biblioteca del nostre IES. Vam començar fa tres cursos i, ara, portem més de 1.500 llibres catalogats amb el programa epèrgam. Aquest permet fer la consulta online. Animeu-vos a xafardejar una mica.

Com fer-ho? Molt senzill, cliqueu a aquest enllaç de la pàgina de la xtec.cat:

http://www.xtec.cat/epergam/

Després, aneu a Biblioteques ePèrgam 1, escriviu IES de Flix i cliqueu Cerca. Després, torneu a clicar a IES de Flix i... ja sou dins! Podeu, per exemple, posar el títol del llibre o el cognom de l'autor i veure si el tenim o no.

Recordeu que, a més dels volums catalogats amb l'epèrgam, en tenim molts més que anirem introduint de mica en mica. Per tant, per estar segur de si disposem del llibre que necessiteu podeu passar per la biblioteca a l'hora del pati.

BLOCS INTERESSANTS

2008-05-29T12:04:00.005+02:00

Al número 60 (març 2008) de la revista Faristol, editada pel Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil, hi hem trobat aquest llistat de blocs interessants:
1. http://www.termcat.cat/
2. http://wwwblogger.com/
3. http://www.wordpress.com/
4. http://www.lij-jg.blogspot.com/
5. http://www.cobdc.org/jimboto
6. http://tokland.com/blog
7. http://silencioeslodemas.blogspot.com/
8. http://fraternidadbabel.blogspot.com/
9. http://www.almezzer.com/blog
10. http://www.gonzalomouretrenor.es
11. http://gustillimpi.blogspot.com
12. http://rogerolmos.blogspot.com
13. http://carmensegovia.blogspot.com
14. http://isolisol.blogspot.com
15. http://magicomora.blogspot.com
16. http://pabloauladell.blogspot.com
17. http://cosodeilustradores.blogspot.com
18. http://blog.spr-msh.com
19. http://librosdelzorrorojo.blogspot.com
20. http://bromeradelletres.blogspot.com
21. http://tirantalcap.blogspot.com
22. http://latormentaenunvaso.blogspot.com
23. http://www.solodelibros.es
24. http://alotspetitprincep.blogspot.com
25. http://www.bienvenidosalafiesta.com
26. http://clubjuvenil9barris.blogspot.com
27. http://lectorscrazy.blogspot.com
28. http://atrapallibrespj.blogspot.com
29. http://lapanxadelbou.blogspot.com
30. http://biblioblo.blogspot.com
31. http://www.google.com/reader
32. http://www.bloglines.com

L'article que us comentava es titula "Bojos pels blocs" i l'escriu Sílvia Fernández Fernández, bibliotecària. És força interessant. Us animo a llegir-lo. Trobareu la revista a la biblioteca de l'IES.

DE NOU LLEGENDES URBANES

2008-04-03T15:51:00.003+02:00

Recordeu que els divendres tornem a explicar llegendes urbanes a l'hora del primer pati.

Abstingueu-vos els porucs perquè seràn per espantar fins i tot els morts.

Si vosaltres en voleu contar alguna també podreu.

Mentre duri l'activitat els llums i els ordinadors estaran apagats, apagats, apagats, apagats...

2 D'ABRIL DIA DEL LLIBRE INFANTIL I JUVENIL

2008-04-02T12:32:00.004+02:00

Henning Mankell

Viaje al fin del mundo

Editorial: Debolsillo

Preu aproximat: 9 €

Edat: a partir de 12 anys. També és recomanable per als adults.

Henning Mankell (Estocolm 1948) és un escriptor suec de gran prestigi com a novel·lista d'adults i és conegut sobretot per la sèrie de novel·les policíaques que tenen com a protagonista el comissari Kurt Wallander. També ha escrit novel·les ambientades a Àfrica, concretament a Moçambic, d'on n'és el director del Teatre Nacional.

El títol Viaje al fin del mundo correspon a l'úlima novel·la de la tetratolgia formada també per El gos que corria cap a un estel (1990), El noi que dormia a la neu (1996) i Les ombres creixen al capvespre (2004). Es poden trobar com a novel·les independents a l'editorial Siruela, en castellà i a l'editorial Columna, en català. Ara l'editorial de butxaca Debolsillo les ha reunit totes en un sol volum.

En aquesta tetralogia acompanyem Joel, el noi protagonista, en la transició del món de la infantesa al món adult, a través de la imaginació, l'experimentació,la solitud, la descoberta de l'amor, la receca de la identitat i la voluntat de trobar un lloc al món.

Llibre recomanat per gaudir-ne

2007-05-17T10:50:00.000+02:00

De sempre, s'ha dit que un llibre és un IMMILLORABLE mitjà de transport, encara que estigui quiet al damunt del sofà o en moviment en la mà d'un lector o d'una lectora, encara que sigui pesat com un totxo o lleuger com una ploma, encara que ocupi el petit espai d'una butxaca o el gran terreny d'un aparador, encara que ens mostri els encants si ens el mirem pel darrera o bé ens desvetlli la imaginació si l'observem per davant. Un LLIBRE es presenta com una de les formes més senzilles, econòmiques i variades per córrer i conèixer MÓN.

LLEGENDES URBANES

2007-05-17T10:23:00.000+02:00

T'agraden les llegendes urbanes?

A partir d'aquest 18 de maig, cada divendres podràs escoltar-ne a la BIBLIOTECA. Cada setmana se n'explicaran de diferents. Serà a l'hora dels dos patis, en començar-los. La duració aproximada serà entre deu minuts i un quart d'hora. Així tindreu temps per esmorzar i prendre l'aire abans de tornar a les classes.

Si n'ets un amant i vols explicar-ne alguna tu o donar la idea perquè es narri, només cal que ho proposis. Adreçat a la coordinadora del Puntedu, Dolors Montagut.

A més, i sols aquest dia de la setmana, trobareu una petita mostra dels llibres de lectura disponibles més recents. Cada divendres es renovarà.

COMPROVA SI L'HAVIES ENCERTAT

2007-05-11T13:58:00.000+02:00

Aquí tens les solucions al joc literari de S. Jordi. Havies encertat quins fragments corresponien als teus llibres de lectura? Comprova-ho.

L'esquema de la solució de cada text és el següent:

Nº del text
TÍTOL
AUTOR
CURS
LLENGUA

I A PARTIR D'AQUÍ COMENCEN LES SOLUCIONS.

1
Tess of the D’Ubervilles
T. Hardy
1 BAT
Ang.

2
Marina
C. Ruiz Zafón
4 ESO
Cas.

3
Empeños y Desempeños
M.J. de Larra
2 bat
Cas.

4
Nada
C. Laforet
1bat
Cas.

5
The Evil Painting
J. Hart
2 ESO
Ang.

6
Poesía Escogida
B. de Otero
1 BAT.
Cas.

7
Mecanoscrit del Segon Orígen
M. de Pedrolo
3 ESO
Cat.

8
Antología Poética. Piedra y Cielo
J.R. Jiménez
1 BAT.
Cas.

9
Wuthering Heights
E. Bronte
2 BAT.
Ang.

10
Prohibido Tener Catorce Años
R. Santiago, J. Olmo
2 ESO
Cas.

11
Cien Años de Soledad
G. García Marquez
1BAT.
Cas.

12
Great Expectations
Charles Dickens
2 BAT.
Ang.

13
The Mummy’s Secret
M. Reynolds
1 ESO
Ang.

14
Antología Poética. Poesía
J.R. Jiménez
1 BAT.
Cas.

15
The Adventures of Tom Sawyer
M. Twain
2 ESO
Ang.

16
Antología Poética. Poemas Agrestes
J.R. Jiménez
1 BAT
Cas.

17
The Legend of Sleepy Hollow
Washington Irving
1 ESO
Ang.

18
The Secret Diary of Adrian Mole
S. Townsend
1 BAT.
Ang.

19
Don Quijote de la Mancha
M. de Cervantes
2 BAT.
Cas.

20
Don Quijote de la Mancha
M. de Cervantes
2 BAT.
Cas.

21
Don Quijote de la Mancha
M. de Cervantes
2 BAT.
Cas.

22
Robinson Crusoe
D. Defoe
3 ESO
Ang.

23
Un correu molt especial
M. Pilar Isern
2 ESO
Cat.

24
Tirant lo Blanc
Joanot Martorell
1 BAT.
Cat.

25
La Balanguera
Ant. de poesia catalana
1 BAT.
Cat.

26
The Jungle Book
R. Kipling
3 ESO
Ang.

27
L’illa del tresor
R. L. Stevenson
2 ESO
Cat.

28
Elionor
Ant. de poesia catalana
1 BAT
Cat.

29
El manuscrit de Jules Verne
Abel Montagut
1 ESO
Cat.

30
De Nador a Vic
Laila Karrouch
1 ESO
Cat.

31
Marines i boscatges
Joaquim Ruyra
2 BAT B
Cat.

32
Ball robat
Joan Oliver
2 BAT B
Cat.

33
L’irradiador del port i les gavines
Joan Salvat Papasseit
2 BAT B
Cat.

34
M.A.X.
Àngel Burgas
3 ESO
Cat.

35
Trece años de Blanca
A. Fernández Paz
1 ESO
Cas.

36
El escritor asesino
Blanca Álvarez
1 ESO
Cas.

37
Las lágrimas de Shiva
César Mallorquí
2 ESO
Cas.

38
En septiembre llegó el desastre
José María Plaza
1-2 ESO
Cas.

39
Oliver Twist
Charles Dickens
4 ESO
Ang.

40
Huckleberry Finn
Mark Twain
4 ESO
Ang.

41
La Pell Freda
Sánchez Piñol
2 BAT
Cat.

42
Terra Baixa
Guimerà
2 BAT
Cat.

43
Joc Brut
M. de Pedrolo
4 ESO
Cat.

44
Diari d’Anna Frank
Frank
4 ESO
Cat.

45
LA Plaça del Diamant
M. Rodoreda
2 BAT
Cat.

46
Tanit
Núria Albó
A. O.
Cat.

47
Cinco panes de cebada

A. O.
Cas.

PARTICIPACIÓ AL JOC LITERARI DE S. JORDI

2007-04-26T14:31:00.000+02:00

Molt bé! Alguns alumnes ja han començat a participar i, a més, ho han encertat. Animeu-vos i seguiu el seu exemple. A partir del tres de maig veureu qui ha enviat comentaris.

SANT JORDI A L'IES FLIX

2007-04-26T14:20:00.000+02:00

Aquest curs, per celebrar Sant Jordi, hem pensat proposar-vos un petit joc. Es tracta que llegiu els textos que trobareu en les entrades següents (són els mateixos que els que estan penjats al passadís de la planta baixa de l'IES) i que endevineu quins pertanyen als llibres de lectura del vostre curs. N'hi ha de les tres llengües (català, castellà i anglès).
Hi ha 47 entrades de textos. Per veure'ls tots heu d'anar clicant a "missatges més antics". Us adonareu que comença pel text 47 i va cap enrera. El més antic que trobareu és el número 1.
Podeu clicar a l'opció comentaris que es troba al final de cada entrada i escriure quina creieu que és la solució. No oblideu posar el vostre nom en enviar-la. Recordeu que, per fer-ho, heu de clicar a publicar comentario como "otro".
No us estranyi que no surti publicat de seguida el vostre comentari. Primer deixarem una mica més d'una setmana perquè hi participi tothom que vulgui, és a dir, fins a l'1 de maig . Després, els publicarem juntament amb la solució. Així veureu qui ho havia encertat.
Esperem que us agradi i que participeu.

TEXT 47

2007-04-26T13:49:00.000+02:00

-Ellas verán lo que hacen. Su porvenir no me preocupa en absoluto.
-A mí, sí -contesté. Y bajé la cabeza avergonzada porque no sabía qué más decir, aunque eran muchas cosas las que se me ocurrían. Los pueblos se iban muriendo porque la gente se iba. ¿Por qué ese quererse marchar? ¿Es que no podían solucionar sus cosas aquí mismo, sin huir a malvivir en las grandes ciudades, para lo que además no estaban en absoluto preparados, y seguir desde allí añorando la casa grande, la huerta y todo lo que dejaron?
-Quiero ser maestra de pueblo -repetí-. Quiero que mis chicos puedan estudiar y tener cultura. Sólo así sabrán elegir su destino. Unos se irán, lo sé, y otros se quedarán. Seguirán en la agricultura, cultivando campos, cuidando ganados, pero serán más felices de lo que son ahora, porque, al haberlo elegido, amarán su trabajo, porque habrán tenido dos opciones y se habrán quedado con la que más les atraía, ¿comprendes? Y yo tengo la esperanza de que puedo aportar algo de mí para que esto ocurra.

TEXT 46

2007-04-20T16:24:00.006+02:00

No era un bosc gaire espès. Hi havia pins, alguna alzina i algun roure i moltes mates. Algunes, les coneixia com és ara el romaní, la farigola o el boix grèvol. D'altres es recordava que n'havia collit però no estava ben segura del seu nom. Totes tenien brots i fulles tendres perquè era el mes d'abril. Com que havia plogut feia pocs dies, la terra del bosc encara era humida i les fulles seques de l'hivern eren totes molles i embrutaven les bambes i els baixos dels pantalons del xandall [...]. Tant era embrutar-se si al capdavall trobava en Xuc. Els xandalls ja es renten!

TEXT 45

2007-04-20T16:24:00.005+02:00

—A la Colometa la traiem de casa.
Em van prometre que, més endavant, em farien un cobert per desar les meves coses, però de moment ho vaig haver de baixar tot al pis, i si volia anar al terrat a seure una estona havia de pujar-hi la cadira. Van dir que, abans de deixar sortir els coloms del colomar, l'havien de pintar. L'un el volia verd, l'altre el volia blau, l'altre de color de xocolata. El van pintar de blau i el pintor vaig ser jo. Perquè quan el colomar va estar fet en Quimet sempre tenia feina els diumenges i em va dir que, si trigàvem massa a pintar el colomar, les pluges farien malbé la fusta. Amb l'Antoni adormit o plorant per terra, vinga pintar. Tres capes. I el dia que la pintura va ser seca vam pujar tots al terrat i vam deixar sortir els coloms a passejar pel colomar. Primer va sortir el blanc, amb els ullets vermells i les potes vermelles amb les ungles negres. Després va sortir el negre, negre de potes i gris d'ulls amb el gris dels ulls voltat d'una ratlleta fent rodona, groga. Tant l'un com l'altre van passar una bona estona mirant a totes bandes, abans de baixar. Van ajupir el cap i el van alçar unes quantes vegades, va semblar que anaven a baixar però encara s'hi van pensar una bona estona. I a l'últim, amb un esbatec d'ales, van arrencar volada; l'un va anar a parar a tocar de l'abeurador, l'altre a tocar de la menjadora. I ella, com una senyora endolada, va sacsejar el cap i les plomes del coll amb una mena d'estarrufament i ell s'hi va acostar, va obrir la cua i vinga fer la roda, volta que volta. I parrupegem i parrupegem. I en Quimet va ser el primer que va parlar, perquè tots callàvem i va dir que els coloms eren feliços.
Va dir que, quan sabrien entrar i sortir per la finestra i només per la finestra, els obriria la porta i així podrien sortir per dues bandes, però que si els obria la porta abans que s'avesessin a sortir per la finestra, només sortirien per la porta. I aleshores els va posar covadors nous perquè els covadors que havien tingut fins aleshores eren covadors deixats pel pare de l'aprenent. I quan tot estava llest en Quimet va preguntar si havia sobrat pintura blava i li vaig dir que sí i em va fer pintar la barana de la galeria. Al cap d'una setmana va dur una altra parella de coloms molt estranya, amb una mena de caputxa que els deixava sense coll i va dir que eren coloms monja. I els va dir, el Monjo i la Monja. De seguida es van barallar amb els antics que no volien gent nova i que eren els amos del colomar, però els monjos, de mica en mica, fent veure que no hi eren, acontentant-se de passar una mica de gana i de rebre algun cop d'ala, vivint pels racons, a l'últim van aconseguir que els antics s'hi acostumessin i es van fer els amos. Feien el que volien i si no ho podien fer empaitaven els altres amb la caputxa estesa. I al cap de quinze dies en Quimet va venir amb una altra parella de coloms de cua de galldindi, molt presumits: tot el dia pit enfora i cua enlaire, i aquella vegada, quan els antics van fer ous, tot va anar bé.

TEXT 44

2007-04-20T16:24:00.003+02:00

Té la millor opinió, és el que més sap de tot. D’acord, sap moltes coses, però la seva presumpció també ha assolit alts nivells.
Madame: La veritat és que més valdria no dir-ne res. Hi ha dies, especialment quan s’acosta alguna tempesta, que més val no mirar-la a la cara. De fet, és ella la culpable de totes les discussions, però no el tema! Tots prefereixen no parlar-ne, però potser podria dir-se que ella n’és la iniciadora. Burxar, això és el que li agrada. Burxar la senyora Frank i l'Anna. Burxar la Margot i el senyor Frank no és tan fàcil.
Però ara tornem a la taula. La senyora sempre rep el que li correspon, tot i que ella de vegades pensa que no és així. Escollir per a ella les patates més petites, la peça més saborosa, el més tendre de tot, aquesta és la seva consigna. «Als altres ja els tocarà la seva part, primer vaig jo.» (Exactament així pensa ella que pensa l'Anna.) El segon és parlar, sempre que hi hagi algú escoltant, tant si l’interessa com si no, es veu que això tant se li’n dóna. La senyora Van Daan segurament pensa que a tothom l’interessa el que ella diu.
Els somriures de coqueteria, el fet de fer com si entengués de qualsevol tema, aconsellar tothom O fer-se la marassa, se suposa que deixa una bona impressió. Però si hom mira més enllà, la part bona s’acaba de seguida. En primer lloc polida, després alegre, després coqueta i de vegades una cara bonica. Aquesta és la Petronella Van Daan.
El tercer comensal: No diu gran cosa. Generalment, el jove Van Daan és molt callat i no es fa notar. Pel que fa a la seva gana: un pou sense fons que no s’omple mai. Fins i tot després del menjar més substanciós, afirma sense immutar-se que podria menjar-se’n el doble.
En quart lloc hi ha la Margot: Menja com un ocellet, no diu ni paraula. Només menja fruites i verdures. «Consentida», al parer d’en Van Daan. «Mancada d’aire i d’esport», segons el nostre.
Després ve la mare: Té bona gana i una -bona llengua. No fa l’efecte de ser la mestressa de casa com la senyora Van Daan. La diferència? La senyora cuina i la mare frega.
En sisè i setè lloc: Del pare i de mi més val que no en parli gaire. El primer és el més modest de tota la taula. Sempre es fixa en primer lloc si tots els altres ja en tenen. No necessita res, el millor és per als joves. És la bondat personificada, i al seu costat s’asseu el terratrèmol de la Casa del darrere.
En Dussel: Se serveix, no mira, menja, no parla. I quan s’ha de parlar, que sigui sobre el menjar, així hi ha baralles, només presumpció. S’empassa racions enormes i mai no diu que no: tant si són bones com també si són dolentes.
Pantalons que li arriben al pit, jaqueta vermella, sabatilles negres de xarol i ulleres de carei: així se’l pot veure assegut davant del petit escriptori, eternament enfeinat, sense avançar mai, interrompent la seva tasca només per dormir la migdiada, menjar i... anar al seu lloc preferit: el vàter. Tres, quatre, cinc vegades al dia hi ha algú muntant guàrdia davant de la porta, aguantant-se, impacient, gronxant-se d’una cama a l’altra, sense poder-se aguantar. Es dóna per avisat? En absolut. D’un a dos quarts de vuit, de dos quarts d’una a la una, de les dues a un. quart de tres, de les quatre a un quart de cinc, de les sis a un quart de set i de dos quarts de dotze a les dotze. N’hi ha per apuntar-s’ho, perquè són les seves «hores fixes de sessió», de les quals no s’aparta. Tampoc no fa cas de la veu implorant a l’altre cantó de la porta, que presagia una catàstrofe imminent.

TEXT 43

2007-04-20T16:24:00.001+02:00

—No ens ho vam dir tot, ja?
—Potser no.
—Vas fugir com si acabessis de veure un monstre. I ho sóc! —exclamà mentre em mirava per primera vegada—. Ho sóc si voler defensar la pròpia felicitat per damunt de tot converteix una persona en un monstre.
Jo vaig mormolar, gairebé pel coll de la meva camisa:
—Després ni ens podríem mirar la cara...
Tot era molt diferent de com m’ho havia imaginat. No havia previst aquelles paraules ni que, un cop al seu davant, em sentiria com anul·lat. La sentia avançar al meu costat, em fregava el cos amb els braços, el perfum dels seus cabells m'embolcallava... Una criatura deliciosa a l'abast de la mà i, al mateix temps, tan remota com l'estrella que, d'infant, deia que era meva. Mai no ho havia estat, és clar, i potser tampoc no ho seria ella si no trobava la paraula justa, el to convenient, el gest que calia.
No havia contestat la meva observació i anàvem caminant en silenci, com dos transeünts que l'atzar ha reunit un moment i que tot seguit separarà. Ja érem prop del camp del Barcelona quan va aturar-se en sec i féu:
—Quan en tinguis prou, digues-m'ho i podré tornar cap a casa.
—Mai no en tindré prou.
—Doncs jo sí; ara!
Inicià un gest, amb la intenció de tombar-se, però aleshores, inesperadament, un llampec d'ira em galvanitzà de dalt a baix i la meva mà, ràpida, li subjectà el braç. Abans de pensar-les, les paraules se'm precipitaren a la boca.
—Tu no et mous d'aquí!
No va immutar-se. Llambregà breument els dits que la premien i preguntà:
—Per que?
—He vingut per fer-te entrar en raó, per aclarit, d'una vegada...
—No hem d'aclarir res.
—Es clar que sí. I ara mateix!
—Deixa'm anar!
—Quan vulgui!
—Em vols retenir per la força, que donem un espectacle?
—Tant me fot! —vaig cridar gairebé—. N'estic tip, tip!
Ella continuava serena, freda com un marbre dalt del seu pedestal. Escopí:
—Vés-te'n! T'odio!
Ara vaig ser jo qui es convertí en estàtua de sal. El mot, tan inesperat, em fuetejà la cara com un cop de tralla, em percudí cor endins, fins a esclafar-me'1. La ira s'evaporà com un foc d'encenalls faltat d'aliment i vaig deixar caure la mà. Vaig tombar-me.
Vaig sentir que se m'arrapava, convulsa, i els meus ulls ensopegaren amb un rostre desfet, sense rastre de bellesa, patètic.
—Perdona, perdona! No sé què em dic, no... Xavier, Xavier, perdona’m! T'estimò, t'estimo, t’estimo...
Vaig tocar-li la cara, entendrit com no recordava haver-me sentit mai, a punt de plorar. Una veu, dintre meu, m'assegurava: és teva, ben teva... La veu de cada dia va dir mentre li agafava la mà amb la meva:
—Vine.
—Sí, Xavier, sí... —Només al cap d'un moment, preguntà—: On?
—No ho sé.
Per això vam quedar-nos on érem mentre la nit devallava amb una velocitat increïble. Érem sols contra les tanques del camp, semblants a dos insectes presos en una xarxa que a poc a poc els asfixia.
—No en parlarem més—vaig dir.
Ella em va entendre, els seus ulls ho mostraven prou bé, però no assentí, no replicà.
—No en parlarem més —vaig repetir.
Va alçar la mà que tenia lliure fins a la solapa de la meva americana i féu:
—Jo vull estar amb tu.

TEXT 42

2007-04-20T16:23:00.003+02:00

Marta. —Manelic!... Que... el dinar ja és a taula.
Manelic. — Ah, sí; el dinar. El dinar. (S'ha acostat a la taula i comença a llescar pa. Mentrestant la Mana ha anat a la llar. A part.) I que no costa gaire, no, de degollar a un home! I an ella... an ella menos!... (Se troba amb la mirada de la Marta que torna.) Si ella no em mirava! Ah! (Llença la ganiveta sobre la taula.)
marta. — Posa-te'n tu, Manelic. (Ell se'n posa; després ella. Pausa; mengen.)
manelic, a part. Qui fos golut com allà dalt! Perquè els goluts no pateixen. Si no em pot passar res per aquí dintre!
marta, baixet. —Ai, Déu meu! Ajudeu-me!
mAnelic, a part. — Pst! Que l'ajudin! (Va a enraonar i s'atura.)
marta. — Què? Digue-ho! Què anaves a dir? (Va cap an ell.)
manelic, apartant-la amb lo braç. — Res, res, apartà't!
marta. — Parla un cop a la vida! Jo t'ho demano, per...
manelic, sarcàstic. — Per qui m'ho demanes?
marta. — Per... per...
manelic. — Per ell? Per qui? (Esperant que ella diga.) I quin fàstic que em fa aquesta dona! Eh! Afarta't tu sola! (S'aixeca.) Jo me'n torno a
les meves muntanyes! (Se'n va cap a la porta.)
marta.—No, Manelic, no! I escolta'm!... I perdona'm!
manelic, molt exaltat. — Que et perdoni? Ira de Déu!... Què t'havia fet, jo? Enraona! Per què m'havies d'enganyar a mi? Per què?
marta. — Perquè no era ningú, jo! Que era sense voluntat, i obeïa! I ni t'havia mirat mai! Ni t'estimava! Ni sabia què era tenir voluntat per un altre!
manelic. — Doncs per què t'has casat amb mi, i no et vas casar amb aquell home! Digue-ho! (Rabiós sempre.) Que no ho sé jo el perquè, i em consumo, i em torno boig per saber-ho! (Corrent a ella.) Per què? Per què? Respon-me!
marta. — Ah, això no! Que tu m'avorriries encara més del que m'avorreixes!
manelic. — Avorrir-te? Matar-te hauria de fer jo, que és sols lo que mereixes!
marta. — Oh, sí, matar-me, sí; que això és lo que desitjo!
manelic. — No, no; abans anar-me'n. Anar-me'n d'aquí per sempre!
marta, rabiosa per aturar-lo. — És que no goses a parlar-me! No, no; no t'atreveixes! (Anar darrera d'ell desesperada.) Es que em tens por; me tens por, a mi! Covard! Por! Por!

TEXT 41

2007-04-20T16:23:00.001+02:00

26 de gener
En les reduïdes dimensions de la nostra illa la mirada erosiona els objectes. Ha passat mil vegades per damunt de totes les superfícies. Parlem dels dominis del far com d'una província. Cada racó te el seu nom, cada arbre, cada pedra. Una branca de formes peculiars és immediatament batejada. I així, les distàncies transformen la seva qualitat. Algú que ens sentís es pensaria que ens referim a llocs remots, però tot el que existeix és a una passejada.
El temps també es converteix en una idea relativa. Una gota suspesa al fil d'una teranyina pot trigar segles a caure; de vegades, en canvi, parpellejo i ha transcorregut una setmana.

27 de gener
No puc evitar que la peculiar acústica del far em transmeti murmuris eròtics. Generalment en Batís escull l'última hora de la nit per començar, quan jo em retiro del balcó i del pis. Pot perllongar l'activitat dues, tres o fins i tot quatre hores. Els seus gemecs es succeeixen amb regularitat taquigràfica. Fa uns sorolls d'home assedegat que creua el desert, una agonia monòtona. De vegades penso que seria capaç de mantenir el ritme sincopat dies sencers.
Curiosa poliorgàsmia de la mascota. Puc resseguir l'excitació permanent, els espasmes que s'acceleren i el clímax que culmina l'obra. Cada minut i mig, a tot estirar, l'efervescència explota amb uns xisclets volcànics, llargs, llarguíssims, sosté el plaer vint segons sencers i, en lloc de decaure, recomença. Indiferent, en Batís l'ataca i l'ataca fins que el plaer s'extingeix amb un renec.

TEXT 40

2007-04-19T16:42:00.000+02:00

It was a very cold night when Mrs Corney, the matron of the workhouse where [...] was born, heard a knock at the door.
There was a woman there. She said, “Old Sally is almost dead. She says she has something important to say to you before she dies.”
Mrs Corney didn’t carei f Old Sally died, but she was curious, so she went to seer her.
Old Sally held Mrs Corney’s arm. “I must tell you a secret,” she said, weakly. “Twelve years ago, I helped a pregnant woman who came to this workhouse. Moments after her baby boy was born, she died. She asked me to keep something for her son, but I stole it. It was a gold locket and inside there was information about the boy.”
“The boy’s name?” asked the matron.
“They called him [...],” replied Old Sally. “The gold locket I stole was...” But the old woman died before she finished her sentence.

TEXT 39

2007-04-19T16:41:00.000+02:00

Dear Sir,

I Want to be your friend.
That’s why I wrote this letter.
I want to warn you that there is a gang of criminals in the area.
They are planning to steal your runaway slave tonight.
They know where you hide the slave.
I am a member of the gang, but I have become religious and I want to lead a good and honest life.

Please be careful.

Yours truly,
Unknown friend

TEXT 38

2007-04-19T16:40:00.002+02:00

Aquella tarde me encerré en mi habitación, tirado encima de la cama; sin saber qué hacer.
Estaba bien así.
En realidad estaba bien, me sentía demasiado cansado para cualquier cosa, incluso para pensar.
No tenía ganas ni de encender el ordenador, y sabía que debía llamar a Manu para enterarme de dónde habían decidido quedar.
Aunque, ¿para qué salir?
El mundo estaba cambiando a mi alrededor y me daba la impresión de que si no me movía, de que si me quedaba encerrado en mi habitación, casi a oscuras, tratando de no pensar, todo podría detenerse.
-¿Por qué no es todo como antes?
Era una queja al aire.
Por un lado seguíamos muy interesados por los deportes, pero no nos pasábamos todo el día jugando al fútbol. Y las preguntas de la vida eran otras.
Ya no nos planteábamos: “¿Seré algún día como Rivaldo?” Ahora mis amigos tenían otras metas: “¿Cuándo podré conocer a Julia Roberts?”
¡Qué ingenuo había sido!... Durante el verano me había preocupado por mejorar mi regate, en lugar de aprender las técnicas para convertirme en un seductor. Aunque, en realidad, con mi altura, no creo que exista ninguna fórmula que haga perder la cabeza a nadie, a no ser una poción mágica.

37

2007-04-19T16:40:00.001+02:00

Pero yo no estaba obsesionado, ni me imaginaba nada. Olía a nardos, a todas horas, en todas partes, y aquello me estaba destrozando los nervios. Finalmente, el domingo de la segunda semana de agosto, no pude más y exploté. Debían de ser las once y media de la noche. Estaba en la cama, intentando leer una novela, pero no lograba concentrarme, pues el aroma era en aquel momento tan intenso que me agobiaba. Harto de leer una y otra vez la misma línea sin enterarme de nada, cerré el libro de golpe y lo dejé sobre la mesilla de noche. Acto seguido, me senté en la cama y exclamé:
-Bueno, ¿qué quieres?
Como era de esperar, nadie contestó.
-¿No quieres nada? Entonces, ¿por qué narices estás dándome la vara todo el día con el dichoso perfume?
Silencio. Quizá fuera mi imaginación, pero me pareció que el olor a nardos se incrementaba.
-¿Qué demonios quieres que haga? -insistí- ¿Espiritismo? ¿Te pongo una vela? ¿Sacrifico una gallina en tu honor?...
Un claxon sonó en la lejanía. Luego, el ladrido de un perro.
-Vale -proseguí, haciendo un gesto envolvente con las manos-. Te invito a venir. Mueve los libros, escribe mensajes en los espejos, lo que quieras, pero haz algo de una vez.

TEXT 36

2007-04-19T16:39:00.000+02:00

Aquel día me quedé sin más datos sobre la mujer que hacía soñar a mi padre, lo llevaba por los laberintos equívocos de la noche y les descubría el mundo de maquillajes, mentiras y cintas de vídeo. [...] estaba tan acostumbrado a las historias que se repetían de manera bastante monótona cada cierto tiempo, que había perdido la esperanza de inquietarme alguna vez. Mi padre pasaba por fases tan definidas que me las sabía de memoria.
En la primera, estaba el fascinante conocimiento de la “mujer increíble”. No sólo se enamoraba de ella, también lo hacía de su profesión, de su entorno, de todo lo que formaba parte de su vida. [...] Se volvía monotemático y, excepto el vestuario (vaqueros sempiternos, camisa desabrochada, zapato de batalla y placas militares identificativas colgando de una gruesa cadena de plata, detalle éste más bien hortera en recuerdo de sus misiones de guerra), cambiaba en todo lo demás. Como Concha se negaba a variar su estilo de cocina, era yo quien acababa conociendo restaurantes de comida vegetariana, vietnamita o francesa.
Después venía la fase mesetaria. Continuaba enamorado, pero se le comenzaba a notar aburrido y necesitado de cambio.

35

2007-04-19T16:38:00.000+02:00

Noto mis cambios también por dentro, como si me hubiese hecho mayor. Noto que he aprendido mucho, aunque haya estado aquí sola. A veces tenía la impresión de que mientras estaba en la cama el tiempo quedaba en suspenso, y que cuando llegase este día, ya curada, regresaría a clase igual que el día en que hace dos meses dejé de ir. Dos meses pueden no parecer gran cosa, pero también pueden ser una enorme distancia, como en este caso. [...]
Soy otra persona, y veo muchas cosas de otra manera. [...] se ha acabado la hipocresía y, si somos verdaderamente amigos, no lo puedo dejar solo en estos momentos tan duros, en que parece que todo se le ha puesto en contra. Creo que las palomas acabarán siendo también buenas amigas mías, porque pienso visitarlo siempre que tenga un rato libre.
Y veo también de otra manera a mis padres. Por una parte, ha sido bonito permanecer en casa tanto tiempo, y me ha servido para entenderlos un poco mejor. Ver, por ejemplo, a mi padre en casa todas las mañanas, y poder hablar con él de forma distinta, tranquilamente. Antes, al regresar de la escuela, sólo veía la comida en la mesa, sabía que la había hecho él, pero no le daba más importancia. Ahora, durante estos días, he visto sus idas y venidas, del cuarto de trabajo a la cocina, desviándose por mi habitación cuando podía, en un intento de que no me sintiese sola. Y estas tardes tan largas han servido para que mi madre y yo hablásemos como amigas de muchas cosas. No sé, valoro todo de un modo diferente y creo que los quiero mucho más.

34

2007-04-19T16:37:00.000+02:00

-Bona tarda! -l'ha saludat amb una reverència-. Els que vénen a jugar et saluden!
L'habitació d'en [...] és el caos personificat. No solament no es fa mai el llit ni endreça la roba, la neta i la bruta, sinó que tot el terra és un escampall de compactes, formatadors, compactes de làser, joguines, pesos de gimnàs, eines, fitxes, sabates, pilotes, restes de menjar, gots, plats, capses i capsetes de tota mena. D'una manotada ha tirat a terra tot el que hi havia a sobre de dues cadires amb rodes i m'ha convidat a seure. Hem apropat les cadires, i abans de prémer la icona directament a la pantalla, en [...] ha fet moure els dits com faria un metge abans d'operar un pacient. “Som-hi, doncs”, ha murmurat, i tot seguit ha vocalitzat la contrasenya per accedir al programa. Mentre s'anaven obrint les pantalles de presentació, benvinguda i instruccions per a jugadors novells, en [...] ha buscat els auriculars entre el munt d'andròmines que hi havia sobre la taula i ens els hem col·locat a les orelles.
-Continuem l'experiència d'ahir?
-OK.
“Wellcome to the [...]perience”, ha murmurat una veu molt suggeridora a les meves orelles. I a continuació la música característica, les pampallugues a la pantalla... i ja som... dins...
En [...] despenja l'auricular del telèfon que sona amb insistència.
-Agència de detectius [...], digueu.
La veu que sent li resulta coneguda: és la de l'inspector en cap del departament de policia de Roses.
-Què hi ha de nou, inspector?
-Ha aparegut un altre vell, [...]. Us hi hauríeu d'acostar de seguida.

33

2007-04-19T16:34:00.000+02:00

CANTO LA LLUITA

Cavaller d’un corser
qual crinera és de flames
só jo l’incendiari de mots d’adolescent
Blasmo els déus a ple vol:
l’arraulit bestiari
tem el fuet del meu cant!
I he maridat la lluna...
(Però no dormo amb Ella si el filisteu governa els meus
domenys)

32

2007-04-19T16:33:00.000+02:00

M’estimaria més que no fumessis, ja ho saps. Però reconec que ets lliure de fer-ho. Les dones, qui les detura?... És curiós que quan volen ser originals, personals, només se’l acut una cosa: imitar els homes: cabells curts, pantalons, anar amb moto, fer de metge, escriure novel·les... i fumar infatigablement!

TEXT 31

2007-04-19T16:32:00.000+02:00

En dies d’enramada les noies gaudeixen de la facultat de triar i convidar llurs balladors, i no solen pas gastar camàndules, com els homes, ni troben del cas repelar voluntàriament com fan ells moltes vegades. La música les enardeix de seguida, de seguida escullen el parió que els convé, i apa, que l’hora és curta. Són llurs dies. Ballen les solteres, ballen les casades, ballen les joves, ballen les velles; i, si no voleu exposar-vos a que us empaiti alguna harpia que no hagi trobat amb qui agafar-se, cal que us aplaqueu a les parets de les cases fins a desaparèixer darrere del ramatge que les adornen.

TEXT 30

2007-04-19T16:31:00.000+02:00

Em vaig despertar molt d’hora. La iaia ja havia preparat el te amb menta i ho havia deixat sobre la taula de fusta del pati de la casa gran; havia torrat el pa i escombrava l’altre costat del pati. Em vaig quedar a la porta de la cuina i me la vaig mirar durant força estona. La iaia no havia canviat gens. De sobte em van venir al cap uns records molt agradables: recordava quan la iaia m’ajudava a pujar sobre la burra per anar al pou a buscar aigua. Em deia que jo era molt petita per anar a peu, ja que havíem de caminar com a mínim un quilòmetre fins al nostre destí i, a més, hi havia moltes pedres que em podien fer mal als peus.

TEXT 29

2007-04-19T16:30:00.000+02:00

He corregut cap a la finestra de la biblioteca. A través de la persiana he vist les dues ombres que avançaven en direcció a la porta del fons, la que dóna al passadís on hi ha l’habitació dels hostes. Al cap d’un instant he vist que el Roberto sortia de l’habitació. Semblava que no s’adonava del perill. Anava en pijama i es protegia els ulls enlluernats per la llanterna d’un dels intrusos, posant-se la mà plana damunt del front, fent de visera. L’altre ha alçat la mà amb alguna cosa metàl·lica que brillava i s’ha sentit un cop sec, seguit d’una trencadissa de vidres i un xiscle esqueixat. He vist un embalum a terra, al mig del passadís buit en la penombra.

TEXT 28

2007-04-19T16:29:00.001+02:00

L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “Sí, senyor” i “bones tardes”.
La gent se l'estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.

TEXT 27

2007-04-19T16:27:00.000+02:00

Estàvem tan curts d'efectius humans que a bord havíem d'ajudar tots, llevat del capità, estirat damunt una màrfega a popa i que anava donant les ordres, ja que, tot i estar força recuperat, li calia encara estar-se immòbil. Enfilàrem el rumb del més proper port de l'Amèrica del Sud, perquè no ens volíem arriscar a retornar a casa sense mariners de recanvi; i tan ben fet, car tal com anaren les coses, amb vents bufetejadors i un parell de temporals, fins i tot abans d'arribar a l'esmentat port ja estàvem esgotats.
Fou un capvespre que ancoràrem en un esplèndid golf molt tancat, i immediatament ens envoltaren tot de bots plens de negres, indis mexicans i mestissos, que venien fruites i verdures i ens oferien de recollir del fons de l'aigua les monedes que els llancéssim. La visió de tants rostres alegres (especialment els negres), el gust de les fruites tropicals i, sobretot, els llums que començaven a brillar a la ciutat mostraven un màgic contrast amb el nostre sangonent i ombrívol sojorn a l'illa; i el doctor i el cavaller, portant-me amb ells, desembarcaren per passar en terra la primera part de la nit. Allí trobaren el capità d'un vaixell de guerra anglès, començaren a enraonar tots, pujàrem a bord del seu navili i, en resum, ens ho passàrem tan bé que ja érem a l'alba quan arribàrem a la Hispaniola.
Ben Gunn, sol, era a coberta i, tan bon punt pujàrem a bord, començà, amb tot de contorsions estranyíssimes, a fer-nos una confessió. Silver havia fugit, Ben Gunn havia fet els ulls grossos en veure'l escapar en un petit bot unes hores abans, i ara ens assegurà que havia obrat així per preservar les nostres vides, que segurament haurien perillat si ''aquell home amb una sola cama hagués continuat a bord''. Però això no era tot. El cuiner de bord no se n'havia anat amb les mans buides. Havia fet un forat en una de les mampares quan ningú no el veia i n'havia tret un sac de monedes, amb un valor aproximat de tres o quatre-centes guinees, que li havia de fer servei en les seves futures aventures.
Imagino que tots ens alegràrem de veure'ns tan fàcilment lliures d'ell.
Per fer-ho curt, doncs, contractàrem alguns mariners, i vam fer una bona travessia de retorn; la Hispaniola arribà a Bristol al moment que el senyor Blandly començava a pensar a enviar el vaixell de socors. Només cinc homes dels que havien salpat d'anada tornaren. ''La beguda i el diable s'endugueren la resta'', com a venjança; tot i que, si haig de confessar-ho, no ens trobàrem en tan mala situació com un altre vaixell del qual es cantava:
''I només, dels tripulants, un home viu,
i això que en salparen setanta-cinc.''
Cadascú de nosaltres rebé una bona part del tresor i en féu l'ús o l'abús que, segons la pròpia naturalesa, volgué. El capità Smollett avui està retirat del servei. Gray no solament estalvià el seu diner, sinó que, pel desig de millorar de posició, estudià també la professió; i ara és pilot i propietari parcial d'un bell veler de tres pals; a més, casat, i pare de família. Pel que fa a Ben Gunn, li tocaren mil lliures, les quals dilapidà en tres setmanes, o per ser més exactes, en dinou dies, perquè el que feia vint ja estava captant pels carrers. Més tard li assignaren una porteria a guardar, exactament com havia temut quan era a l'illa; i avui encara viu, convertit en el blanc dels nois del poble i en un notable cantor els diumenges i dies festius a missa.
De Silver no n'hem sentit a dir res més. Aquell formidable home de mar d'una sola cama ha desaparegut de la meva vida, però sospito que ha retrobat Ia seva vella negra, i potser viu pròsperament amb ella i el capità Flint. Hem de suposar que és així, car Ies seves probabilitats de prosperitat en una altra vida són molt escasses.
La barra de plata i Ies armes encara són, pel que sé, on Flint Ies enterrà; i pel que a mi fa, poden quedar-s'hi. Ni parells de bous ni eixàrcies no em tornarien pas altra vegada en aqueIla maleïda illa; i en els pitjors somnis que tinc, de vegades, escolto Ies ones com s'estavellen contra Ies seves costes o, quan m'incorporo sobresaltat al llit, sento Ia veu aspra del capità Flint que em martelleja les oïdes: ''Peces de vuit! Peces de vuit!”

TEXT 26

2007-04-19T16:26:00.000+02:00

All ________ are afraid of ___________. Now they ran, with shouts of 'It's __________' Run! Run!'
Then _________ opened his mouth for the first time and spoke one long hissing word. The _________ were suddenly silent and still, and nothing moved in the city.
__________ pulled himself out of the tank. 'Get the man-cub out and let us go,' he said. 'I can't fight any more. And the __________ will attack us again.'
They will not move until I tell them to move,' said __________.
'We must thank you, __________. We could not do it without you,' said __________.
'I am happy to help. Where is the man-cub?' said ___________.
'Here! In this room, but I cannot get out.'
'Take him away,' called the snakes around ___________. 'He dances around too much and he will stand on us.'
'Stand back, man-cub,' said _________. 'I will break the wall.'
With two metres of his heavy body off the ground, __________ hit the wall very hard, five or six times. A hole opened, and __________ jumped quickly through it. He ran and put his arms around __________ and __________.
'Are you hurt?' asked ____________.
'Not much,' said _________, 'but the _________ have hurt you badly, my friends.'
'It is nothing,' said __________. 'But you must thank __________. He has done much for you tonight.'
___________ turned and saw the head of the great python.
'So this is the man-cub,' said ___________. 'He is like the ___________, but not the same. Be careful, man-cub, that I do not make a mistake when I am hunting ___________.'
'We are of one blood, you and I,'____________ answered. 'You have given me my life tonight. When I kill, it will be f or you if you are hungry.'
'Well spoken,' said ___________.
'You are brave, young man,' said __________, [...]

TEXT 25

2007-04-19T16:22:00.000+02:00

La balanguera misteriosa,
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil
Com una parca bé cavil.la,
teixint la tela per demà.

La balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

Girant la ullada cap enrere
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.

La balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta ses minyons;
veu com davallen a les fosses
els que ara viuen il.lusions,
els que a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar.
La balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

Bellugant l'aspi el fil cabdella,
de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquil.la,
destria l'auba que vindrà.

La balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

De tradicions i d'esperances
tix la senyera del jovent,
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d'or i argent
de la infantesa qui s'enfila,
de la vellura qui se'n va.

La balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

TEXT 24

2007-04-19T16:21:00.000+02:00

Quan l'emperador deia totes aquelles paraules, les orelles de Tirant se les van escoltar ben atentament, però els ulls, per Ia seva part, només contemplaven la bellesa de Carmesina. I com que feia molta calor, ja que les finestres havien estat tancades per llarg temps, la princesa portava la camisa mig descordada i mostrava els dos pits com dues pomes del paradís que semblaven de cristall. Aquestes van hipnotitzar els ulls de Tirant, i els van donar entrada amb tal empenta que no van saber trobar la porta per on sortir, i es van trobar empresonats per sempre sota el poder d'una persona lliure fins que la mort els va separar. Però us puc dir, certament, que els ulls de Tirant mai no havien rebut un aliment com aquell; que, per més honors i consolacions que hagués vist, aquell de la Infanta va ser el més fort.
L' emperador va agafar de la mà la seva filla Carmesina i Ia treure fora d'aquella cambra. El capità va agafar del braç l'emperadriu i tots quatre van entrar en una altra estança molt ben guarnida de paraments on s'explicaven les històries dels següents amors:
De Floris i de Blancaflor, de Tisbe i Píram, d'Eneas i de Dido, de Tristany i d'lsolda, i de la reina Ginebra i de Lancelot, i de molts altres; i tots aquells amors eren pintats d'una manera molt subtil i artificial. Llavors Tirant va dir a Ricard:
-Mai no hauria cregut que en aquesta terra hi hagués coses tan admirables com les que veig.
Això ho deia més per la bellesa de la Infanta, però aquell no ho va entendre així.
Tirant va demanar llicència a tothom i se'n va anar a la posada. Va entrar a la seva cambra i va posar el cap sobre un coixí, als peus del llit. No va passar gaire estona que li van anar a dir si volia dinar. Tirant va dir que no, que li feia mal el cap. Però ell estava ferit d'aquella passió que a molts enganya. Diafebus, quan veié que Tirant no sortia, va entrar a l'habitació i li va dir:
-Senyor capità, us prego que, pel meu amor, em digueu quin és el vostre mal, ja que si jo us puc donar algun remei ho faré amb molt bona voluntat.
-Cosí meu -va dir Tirant-, no us inquieteu pel mal que ara m'ha vingut. A mi em sembla que només es tracta del mal de mar,que m'ha deixat baldat.
-Oh, capità! A mi, que de tots els mals que heu tingut, n'he estat l'arxiu, ara voleu amagar-me el que us passa? Ara, per tan poca cosa, em bandegeu dels vostres secrets? Digueu-m'ho, us ho demano, no em vulgueu amagar res que us faci sofrir.
-No em turmenteu més -va dir Tirant-, que mai no he sentit un mal tan gran com el que ara sento, que ben aviat em portarà a una mort miserable o una glòria reposada si la sort no m'és contrària, ja que la finalitat de totes aquestes coses és el dolor, a causa que l'amor comporta amargor.
I després de dir això, es va girar de l'altra part; tenia vergonya i no gosava mirar Diafebus a la cara; i de la boca no li pogué sortir cap més altra paraula que la que va dir:
-Estimo.
Tan bon punt ho acabà de dir, els seus ulls van començar a destil.lar llàgrimes mesclades amb sanglots i sospirs. Diafebus, veient el comportament vergonyós del seu cosí, va comprendre'n la causa ràpidament: Tirant sempre havia escridassat tots els del seu llinatge, i fins i tot aquells amb qui tenia amistat, si mai havien parlat d'amors. La seva resposta sempre havia estat:
<>; d'aquesta manera sempre s'havia burlat de tothom.
-Ara veig- va dir Diafebus- que heu caigut en el llaç de l’amor, al qual ningú es pot resistir ni amb tota la força humana!

TEXT 23

2007-04-19T16:13:00.000+02:00

Feia ben bé quatre setmanes que havia començat l'escola i el Gerard estava agradablement sorprès que el Bruce, el Kevin i el Russell l'haguessin deixat tan tranquil. Va arribar a pensar que potser s'havien atipat de fer-li la guitza. El Gerard s'equivocava, però. Tot plegat havia estat, tan sols, una treva. Un cop passada la novetat de l'inici de curs, la colla va tornar als seus mals hàbits. Provocar i molestar el Gerard era un dels preferits.
Aquell matí plovia i davant de l'escola s'havia creat l'habitual enrenou de cotxes i de gent amb paraigües. Un cop van baixar del cotxe, l'Amy i el Gerard van intentar d'obrir-se pas entre la gentada. El noi anava vigilant que la seva germaneta no es quedés enrere mentre es dirigien cap a l'entrada de l'escola. No es va adonar que la colla del Bruce els seguien. Però, malgrat tot, no es va sorprendre galre quan va sentlr que algú crldava, darrere seu:
-Mireu qui tenim aquí! El Gerard fent de mainadera.
-Què, Gerard, t'ho passes bé? Ja has fet tota la feina de casa?
El noi ja sabia qui eren. No es va girar, però. Va continuar caminant amb l'Amy, sense fer-ne cas.
Abans d'arribar a l'entrada es va trobar la Marsha, que baixava de l'autobús escolar. La noia va veure que el Bruce i la seva colla seguien el Gerard. Es va imaginar que tenien ganes de gresca.
-Que no el podeu deixar tranquil! -va exclamar i, sense esperar que diguessin res més, es va girar d'esquena i es va posar a caminar al costat del Gerard i l'Amy.
-Oh, pobret Gerard! Una noia l'ha de defensar...
-Què faria, pobret, sense la Marsha? -van continuar mofant-se'n els tres nois.

Sota el paraigua, i malgrat la fredor d'aquell matí plujós, el Gerard va notar que se li encenia la cara. Es va mossegar els llavis i va mirar de reüll la Marsha. La noia no va dir res, però li va fer que no amb el cap, com volent dissuadir-lo de cap acció.
Van deixar l'Amy a la seva aula i van pujar cap al segon pis. El Bruce i els altres no els havien seguit, però no hi havia cap dubte que els trobarien a la classe.
Quan el Gerard i la Marsha van entrar, ells ja hi eren. El noi no els va dir res, però els va llençar una mirada inquisidora, barreja de ràbia, odi i impotència. Mentre s'asseia al seu lloc va sentir que continuaven xiuxiuejant, burletes, darrere seu. Per sort, aquell matí, era al senyor Harris qui els havia de fer classe d'història. Era un professor molt estricte i seriós; fins i tot el Bruce, el Kevin i el Russell havien après que amb ell valia més comportar-se correctament. Això va permetre al Gerard relaxar-se i concentrar-se en les explicacions. A més, la història era l'assignatura que més Ii agradava i fins ara havia aconseguit treure molt bones notes pels seus treballs.
Aquesta pausa obligada va fer que Ia colla perdés l'interès pel Gerard, si més no per aquell dia.
En acabar Ies classes encara plovia i a Ia sortida es va crear el mateix enrenou que al matí. L’Amy, ben tapada amb el seu impermeable groc, s'aixoplugava sota el paraigua del seu germà, mentre s'encaminaven a l'autobús escolar que els acostaria a casa. Van trobar Ia Marsha, que ja els esperava.
-Va tot bé, Gerard? -va preguntar Ia noia-. No t'has tornat a trobar aquella colla de galifardeus?
-No, amb tanta gentada i tants paraigües no els he ni vist -va dir el Gerard.
-Millor. Molt millor -va afirmar Ia Marsha.

TEXT 22

2007-04-19T16:12:00.000+02:00

When we reached the cave, _________ guarded the prisoners. ________ and I talked outside.
"We must capture ________ and _________," I said. "And we must make a plan to take control of the ship. How many men are on board?"
"Thirty-six," said the captain. "Some of them will fight against us."
It was late in the afternoon. I looked towards the shore. "Look, I can see __________ and ____________ ," I said. The two men were on the beach near the boat. ____________ had a bottle of rum in his hand.
"They're drunk!" _________ said.
"Let's go down to the beach," I said. _________ , Smith and ________ followed me. We hid near _________ and ___________.
Suddenly, _____________ shouted, "The prisoners aren't here!"
"We don't need them," said __________. "Forget about them. Let's return to the ship."
As they walked towards the small boat, ____________ shouted, "Oh, no! The tide went out! Our boat's stuck in the sand!"
They tried to push the boat into the water, but it didn't move.
The two men sat down. "We'll have to wait until the tide comes in," ________ said. "Perhaps the others will return."
The captain said quietly, "We must capture them before the tide comes in."
I knew he was right, and I tried to think fast. Suddenly, I had an idea. I explained it to the captain.
"It's an excellent idea," he said. "Let's go and tell the others."
At the cave, all the prisoners agreed to help us. Then I explained my plan to everyone. "Tom and John have guns, and they are dangerous," I said. "My plan is to separate them so it will be easier to capture them. We'll divide into two groups. One group will go with _________ and _________; the other group will go with ___________ and me. Each group will walk in a different direction, and shout to ____________ and ____________. I hope that they'11 separate when they follow the sound of our voices. We must move quickly. Let's go!"

TEXT 21

2007-04-19T16:11:00.002+02:00

En los ratos que estaba ocioso, que eran los más del año, este nuestro hidalgo se dedicaba a leer libros de caballerías con tanta afición y gusto, que olvidó el ejercicio de la caza y la administración de su hacienda. Y a tanto llego su desatino, que vendió algunas tierras de sembradura para comprar aquellos libros. Los que mas le entusiasmaban eran los de Feliciano de Silva, sobre todo cuando leía pasajes con desafíos y requiebros como éste: "La razón de la sinrazón que a mi razón se hace, de tal manera mi razón enflaquece, que con razón me quejo de la vuestra fermosura". El pobre Caballero perdía el juicio por desentrañarles el sentido, que en verdad no se lo sacará el mismo Aristóteles si resucitase sólo para ello.

TEXT 20

2007-04-19T16:11:00.001+02:00

El pobre manteado daba tantas voces que llegaron a oídos de su amo, el cual creyó que una nueva aventura se le avecinaba hasta que reconoció los gritos de su escudero. Entonces volvió riendas y con torpe galopar llegó a la venta, pero, al encontrarla cerrada, la rodeó para ver si hallaba otra entrada. Fue entonces cuando por encima de la pared del corral, que no era muy alta, vio subir y bajar a su escudero por el aire con mucha gracia y rapidez. Probó desde el caballo a subir a lo alto de la tapia para saltar al patio, pero estaba tan molido y quebrantado que no pudo ni apearse, así que empezó a lanzar tantas injurias y palabras ofensivas contra los manteadores, que no se pueden escribir. Éstos no dejaban de reír, [...]

TEXT 19

2007-04-19T16:10:00.000+02:00

Llegó la noche, y con ella el momento determinado para la llegada del famoso caballo Clavileño, [...] Pero veis aquí que de pronto entraron por el jardín cuatro salvajes, vestidos de verde yedra, que traían a hombros un gran caballo de madera. Lo dejaron en el suelo y uno de los salvajes dijo:
-Suba sobre esta máquina el que tenga animo para ello.
-Yo no subo aquí - [...]
-Y ocupé las ancas el escudero -añadió el salvaje-. No hay más que torcer esta clavija que tiene Clavileño en el cuello y el los llevará por los aires a donde los espera Malambruno. Pero para que la altura no les cause mareos, los jinetes deben taparse los ojos hasta que el caballo relinche, que será señal de haber dado fin a su viaje. [...]

TEXT 18

2007-04-19T16:07:00.001+02:00

These are my New Year's resolutions. I promise that:

1. I will help blind people to cross the road.
2. I will hang my trousers up.
3. I will put my tapes back in their covers.
4. I will not start smoking.
5. I will stop squeezing the spots on my face.
6. I will be nice to the dog.
7. I will help the poor.
8. After hearing the terrible noises downstairs last night, I
promise never to drink alcohol.

What bad luck! I'm starting the new year with a spot on my chin! [...]

I feel terrible today. It's because my mother was singing loudly at 2 a.m. What a mother! I think my parents are alcoholics. Next year I could be in a children's home.
The dog broke the model ship that my father spent three months building. He was really angry.
The spot on my chin is bigger. It's because my mother doesn't know about vitamins. [...]

My father is ill. Probably because he doesn't get any vitamins. My mother can't see the spot on my chin. The dog ran away and I broke the stereo. Today was not a good day. [...]

Nigel, my friend, came to visit on his new bike. It's got a water bottle, a speedometer, a yellow saddle and thin wheels. I’ d love a bike like that. I'd go all over the country.
Surely my spot can't get any bigger!
I found a word in my dictionary to describe my father. Hypochondriac! He's still ill in bed.
We found the dog. [...]

Now my mother is ill. I have to look after both of them. I have been running up and down the stairs all day. I cooked them eggs and beans and pudding. They must be very ill because they didn't eat any of it. I gave it to the dog. I have decided not to become a doctor. [...]

Now the dog is ill. The vet took it away. Mr Lucas from next door came to visit my parents.
He gave my mother some flowers. [...]

I went to visit the dog. It has had an operation. The vet showed me a plastic bag with lots of disgusting things in it. He had taken them out of the dog. There were even plastic pirates from my father's model ship.
Mr Lucas came to see my mother again. When he left, my father shouted at my mother. He made her cry. I made her a cup of tea. This made her cry too. You can't please some people.
My spot is still there. [...]

My father is back at work. Thank God! I don't know how my mother stands him. Mr Lucas came to see if my mother needed any help in the house. He is very kind. Mrs Lucas was cleaning all the windows in their house. She looked very tired.

TEXT 17

2007-04-19T16:06:00.001+02:00

At the end of the evening, _________ walks home through the fields. It's very dark in the fields. Snow covers all the trees and __________ thinks that the white trees are ghosts. He hears the noise of the wind in the trees and he imagines that ghosts and witches are following him and calling him. ___________ is very frightened!
One day, __________ is talking to his students:
- There are many stories about ghosts in Sleepy Hollow. The ghosts come with the wind. [...]

"Please tell us a ghost story!" a girl says.
"OK," says __________. "This story is about a cruel ghost. The ghost hasn't got a head and he always rides a black horse."
_________ opens a big book and he begins to read. He speaks loudly because the wind is making a lot of noise.

TEXT 16

2007-04-19T16:05:00.000+02:00

EL VIAJE DEFINITIVO

... Y yo me iré. Y se quedaran los pájaros
cantando;
y se quedará mi huerto, con su verde árbol
y con su pozo blanco.

Todas las tardes, el cielo será azul y plácido;
y tocaran, como esta tarde están tocando,
las campanas del campanario.

Se morirán aquellos que me amaron
y el pueblo se tiara nuevo cada año;
y en el rincón aquel de mi huerto florido y encalado
mi espíritu errará, nostálgico...

Y yo me iré; y estaré solo, sin hogar, sin árbol
verde, sin pozo blanco,
sin cielo azul y plácido ...
Y se quedaran los pájaros cantando.

TEXT 15

2007-04-19T16:04:00.002+02:00

A week later, trial started. Everybody
went to watch the trial. This was the first murder in the town. Everybody knew Dr Robinson and Muff Potter and wanted to see the trial. ________ went, and ________ and went, too.
"________" said the lawyer. "Is this your knife?"
"Yes," said _________.
"Somebody killed Dr Robinson with this knife," said the lawyer.
"Yes, I know," answered Muff.
The lawyer asked another man some questions.
"Mr Smith," said the lawyer. "What did you see that night?"
"I saw . There was blood on his clothes.
There was blood on his hands, too."
"Muff," said the lawyer. "Is this true?"
was guilty. The
"Yes," said _________.
"Why did you have blood on your clothes and hands?" asked the lawyer.
"I don't know," answered Muff.
"I think you killed ," said the lawyer.
Everybody was sure that judge was sure, too.
"Have you got anything to say, Muff?" the judge asked.
"No," said ________.
Then the lawyer said, "I want to call ."
Everybody turned and looked at ________. _________was very scared when he walked to the chair.

TEXT 14

2007-04-19T16:04:00.001+02:00

¡AMOR!

Todas las rosas son la misma rosa,
¡amor!, la única rosa
y todo queda contenido en ella,
breve imajen del mundo,
¡amor!, la única rosa.

TEXT 13

2007-04-19T16:03:00.001+02:00

After five minutes, the green smoke disappears. opens the box and looks around. She's in the desert and there's lots of sand. The sky is blue and the sun is shining. is hot. She sees some pyramids. The pyramids are very big. Next to the pyramids, there are lots of people and camels. The people are working very hard. They're building a pyramid. They're carrying heavy bricks and they're tired.
Suddenly, a soldier takes 's arm. [...]

"I'm tired," thinks the golden bird. "I want to go to sleep."
The golden bird's eyes close slowly. When the bird is sleeping, walks quietly towards the box on the table. She opens the box very slowly. Inside the box is a big papyrus manuscript. The manuscript is very old. takes the manuscript, and walks quietly out of the room with Amiris.

TEXT 12

2007-04-19T16:02:00.001+02:00

'__________,' I said, 'I must tell you that I'm as unhappy as you ever wanted me to be. I've discovered who has been paying for my education. Now I know I shall never be rich, or important. I cannot tell you any more. It isn't my secret, but another person's.' I stopped, considering what to say next.
'Go on,' said , looking interested.
'I thought it was you,. ..' And you encouraged me in my mistake!'
'Why should I be kind to anybody after all I’ve suffered!' cried angrily.
'Yes, you're right,' I said quickly, to calm her. 'But you also encouraged your relations to think I would inherit some of your fortune.'
'Why shouldn't I?' she cried wildly.
'But and his son are different. They aren't selfish or greedy, they're generous and honest. I want you to know that.'
She looked carefully at me. 'What do you want for them?'
'I'm asking for money,' I replied, my cheeks red. 'I would like you to help my friend become a partner in his company. I started paying for this myself two years ago - and I want to keep it a secret from him - but now I find I can't continue the payments. I can't explain why. It's part of the other person's secret.'
looked at the fire, and then at me again.
'What else?' she asked.
Turning to , I tried to control my trembling voice. 'You know I love you ,' I said. 'I have loved you long and dearly.' She shook her head.
'I know, I know I have no hope of ever marrying you, But I have loved you ever since I first saw you in this house. It was cruel of to encourage me to hope, but I don't think she meant to be unkind.'
'What you say,' said very calmly, 'doesn't touch my heart. I can't feel love as you do. And I've warned you of this. Haven't I?'
'Yes,' I answered miserably, 'but I couldn't believe it.'
'It's the way I've been brought up.'
' , Bentley Drummle is in town here. You go riding with him, don't you? Is he having dinner with you tonight?'
'It is all true,' she answered, a little surprised.
'You cannot love him, !' I cried.
'Didn't you listen? I can never love anyone!' And then she added, 'But why not tell you the truth? I'm going to marry him.'
I covered my face with my hands. After a moment I lifted my head and cried, 'Don't throw yourself away on an animal like him! Even if you won't marry me, there must be others who love you. Any of them would be a thousand times better than Drummle!'
'I can't marry a man who expects me to love him. So Drummle will do well enough as my husband. You will soon forget me.'
'Never, ! You are part of myself...

TEXT 11

2007-04-19T16:01:00.000+02:00

José Arcadio Buendía no logró descifrar el sueño de las casas con paredes de espejo hasta el día en que conoció el hielo. Entonces creyó entender su profundo significado. Pensó que en un futuro próximo podrían fabricarse bloques de hielo en gran escala, a partir de un material tan cotidiano como el agua, y construir con ellos las nuevas casas de la aldea. Macondo dejaría de ser un lugar ardiente, cuyas bisagras y aldabas se torcían de calor, para convertirse en una ciudad invernal. Si no perseveró en sus tentativas de construir una fábrica de hielo, fue porque entonces estaba positivamente entusiasmado con la educación de sus hijos, en especial la de Aureliano, que había revelado desde el primer momento una rara intuición alquímica. El laboratorio había sido desempolvado. [...]

Se quedaron con ella porque no había mas remedio. Decidieron llamarla Rebeca, que de acuerdo con la carta era el nombre de su madre, porque Aureliano la paciencia de leer frente a ella todo el santoral y no logró que reaccionara con ningún nombre. Como en aquel tiempo no había cementerio en Macondo, pues hasta entonces no había muerto nadie, conservaron el talego con los huesos en espera de hubiera un lugar digno para sepultarlos, y durante mucho tiempo estorbaron por todas partes y se les encontraba donde menos se suponía, siempre con cloqueante cacareo de gallina clueca. Paso mucho tiempo antes de que Rebeca se incorporara a la vida familiar. Se sentaba en el mecedorcito a chuparse el dedo en el rincón mas apartado de la casa. Nada le llamaba la atención, salvo la música de los relojes, que cada media hora buscaba con ojos asustados, como si esperara encontrarla en algún lugar del aire. No lograron que comiera en varios días. Nadie entendía cómo no se había muerto de hambre, hasta que los indígenas, que se daban cuenta de todo porque recorrían la casa sin cesar con sus pies sigilosos, descubrieron que a Rebeca solo le gustaba comer la tierra húmeda del patio y las tortas de cal que arrancaba de las paredes con las uñas.

TEXT 10

2007-04-19T16:00:00.000+02:00

Al principio yo me quedé muy tranquilo con su respuesta, pero luego me di cuenta de que aquello podía significar cualquier cosa, porque una cuerda podía medir lo que tu quisieras. Todo dependía de lo larga o lo corta que para ti fuera esa cuerda.
Nunca se lo he dicho a mi padre, pero ahora, cuando no sé qué hacer o cuando no sé qué decisión tomar o cuando me hago alguna pregunta que no sé cómo responderme, pienso en la longitud de esa cuerda y me siento mejor.
No mucho mejor.
Pero sí un poco. [...]

En ese momento, dejo de pensar en presente y trato de imaginar cómo serán las cosas en el futuro, cuan-do el tiempo haya pasado por ellas.
Me pregunto qué aspecto tendrá este mismo lugar durante el invierno. Imagino el césped endurecido, descolorido; las hamacas amontonadas y olvidadas en cualquier rincón, encajadas unas encima de otras. Si me concentro un poco, veo la piscina vacía, con el suelo sucio y encharcado, lleno de hojas caídas. Es una visión triste, pero hay algo en ella que me tranquiliza, no sé cómo explicarlo. [...]

Si la chica que más te gusta te llama y queda contigo para pedirte un favor, pero va y aprovecha la oportunidad para que te enteres de quién es su novio, entonces está claro que, si no quieres quedar como un tonto, tienes que ser el primero en marcharte, como si tuvieras mucha prisa por llegar a cualquier otra parte.

TEXT 9

2007-04-19T15:58:00.002+02:00

And I was right. Hindley warned that he must never speak to again, or he would be sent away from and it was decided that would be taught to behave like a young lady.
She stayed with the Linton family at Thrushcross Grange for five weeks, until Christmas. By that time her leg was fine, and her manners were much better than before. Frances Earnshaw visited her often, bringing her pretty dresses to wear, and persuading her to take care of her appearance, so that when she finally came home after her long absence, she almost seemed a different person. Instead of a wild, hatless girl, we saw a beautiful, carefully dressed young lady.
When she had greeted all of us, she asked for .
“Come forward, “ called Hindley. “You may welcome home, like the other servants.”
___________ was used to being outside all day, and had not bothered to wash or change his clothes. His face and hands were black with dirt. In spite of this, was very glad to see him and rushed up to kiss him. Then she laughed.
“How funny and black and cross you look! But that's because I'm used to Edgar and Isabella, who are always so clean and tidy. Well, , have you forgotten me?”
But, ashamed and proud, the boy said nothing, until suddenly his feelings were too much for him.
“I won't stay to be laughed at!” he cried, and was about to run away, when caught hold of his hand.
“Why are you angry, ? You ... you just look a bit strange, that's all. You're so dirty!”
She looked worriedly at her hands, and her new dress.
“You needn't have touched me!” he said, pulling away his hand. “I like being dirty, and I'm going to be dirty!”
As he ran miserably out of the room, Hindley and his wife laughed loudly, delighted that their plan to separate the two young people seemed to be succeeding.
The next day was Christmas Day. Edgar and Isabella Linton had been invited to lunch, and their mother had agreed, on condition that her darlings were kept carefully apart from “that wicked boy”. I felt sorry for poor , and while the Earnshaws were at church, I helped him wash and dress in clean clothes.
“You're too proud,” I scolded him as I brushed his black hair. “You should think how sad ______ is when you can't be together. And don't be jealous of Edgar Linton!”
“I wish I had blue eyes and fair hair like him! I wish I behaved well, and was going to inherit a fortune!”
“He has none of your intelligence or character! And if you have a good heart, you'll have a handsome face. Who knows who your parents were? Perhaps a king and queen, far more important than the Lintons!”
In this way I encouraged to have more confidence in himself. But when the Earnshaws and the Lintons arrived back from church, the first thing Hindley did was shout at “Get out of my sight, until we've finished eating! I’ll pull that long hair of yours if you don't obey me at once!”
'It z's long,' said Edgar. Tm surprised he can see anything.'
This was too much for . He looked desperately around for a weapon, picked up a bowl of hot soup and threw it at Edgar, who started screaming. Hindley immediately took hold of and pushed him upstairs.
“I’m sure Hindley's going to hit him!” cried . 'I hate it when is punished!”

TEXT 8

2007-04-19T15:58:00.001+02:00

EL POEMA

¡No le toques ya más,
Que así es la rosa!

TEXT 7

2007-04-19T15:57:00.002+02:00

I, en sortir del palau amb el darrer carregament, van trobar-se de sobte amb una dona vestida amb una mena de camisa de dormir, llarga, bruta i tan esparracada que fins ensenyava la sina, dos pits buits i caiguts que feien repugnància. Anava sola i no se la veia armada, però ells van deixar caure de seguida el cistell que duien entre tots dos i engraparen els màusers que els penjaven de l’espatlla.
La dona, com si no remarqués aquell gest amenaçador, digué una paraula, bambina, els va somriure amb una expressió entre amical i extraviada, com si ignorés que somreia, allargà una mà sarmentosa cap a l' i llavors, sense arribar a tocar-la, l’expressió li canvià, va fer mitja volta i arrencà a córrer sense dir res més.
Van seguir-la, una mica separats i amb les armes sempre a punt per si sortia algú més, però ella va saltar cap a darrera una muntanya de pedres i, en arribar-hi, ja havia desaparegut. Després la van sentir cantar.
Era en una mena de cova que feien els enderrocs, on només hi havia un jaç de robes desordenades i un bressol que ella gronxava tot cantussejant. Dins del llitet es distingien uns quants ossos; eren tan petits que devien haver pertangut a una criatura d’un parell d’anys a tot estirar.

TEXT 6

2007-04-19T15:57:00.001+02:00

TARDE ES, AMOR

Volví la frente: estabas. Estuviste
esperándome siempre.
Detrás de una palabra
maravillosa, siempre.

Abres y cierras, suave, el cielo.
Como esperándote, amanece.
Cedes la luz, mueves la brisa
de los atardeceres.

Volví la vida; vi que estabas
tejiendo, destejiendo siempre.
Silenciosa, tejiendo
(tarde es, Amor, ya tarde y peligroso)
y destejiendo nieve...

5

2007-04-19T15:55:00.000+02:00

My brother, , came into the room. He looked at the picture. “Mum, take it down” he said. "It's horrible!”
was very angry. “Don't talk about like that!” she said. She had a strange expression on her face. She stared at the painting.
“How do you know his name is ?” I asked.
Mum didn't hear me. She stared into the horrible eyes of the painting. [...]

Dad came home and went into the living room. He put his jacket on a chair and said, “Hello, dear. How was your day? I'm very hungry. Let's have dinner!”
didn't answer._______ looked at the painting. “Where did you get that horrible painting?” he asked. “Please take it down. I can't look at that painting every day.”
turned to . She spoke in a strange voice.

4

2007-04-19T15:51:00.000+02:00

Aquella noche, casi sin darme cuenta, me encontré iniciando una conversación con Gloria, y fui por primera vez a su cuarto. Su charla insubstancial me parecía el rumor de lluvia que se escuchaba con gusto y con pereza. Empezaba a acostumbrarme a ella, a sus rápidas preguntas incontestadas, a su estrecho y sinuoso cerebro.
-Sí, sí, yo soy buena... no te rías.
Estábamos calladas. Luego se acercaba para preguntarme:
-¿Y de Román? ¿Qué opinas de Román?
Luego hacía un gesto especial para decir:
-Ya sé que te parece simpático, ¿no?
Yo me encogía de hombros. Al cabo de un momento me decía:
-A ti te es mas simpático que Juan, ¿no?
Un día, impensadamente, se puso a llorar. Lloraba de una manera extraña, cortada y rápida, con ganas de acabar pronto.
-Román es un malvado -me dijo-, ya lo irás conociendo. A mi me ha hecho un daño horrible, Andrea -se secó las lágrimas-. No te contaré de una vez las cosas que me ha hecho porque son demasiadas; poco a poco las sabrás. Ahora tu estás fascinada por él y ni siquiera me creerías. [...]

Cuando subíamos por la Vía Layetana, yo no tuve mas remedio que mirar hacia la casa de Ena, recordando a mi amiga y las extrañas palabras que me había dicho Jaime para ella. Estaba pensando así, cuando la vi aparecer realmente delante de mis ojos. Iba cogida del brazo de su padre. Hacían los dos una pareja espléndida, tan guapos y elegantes resultaban. Ella también me había visto y me sonreía. Sin duda volvían hacia su casa.
-Esperad un momento -dije a los chicos, interrumpiendo un párrafo de Iturdiaga. Crucé la calle y fui hacia mi amiga. La alcancé en el momento en que ella y su padre entraban en el portal.
-¿Puedo decirte dos palabras?
-Claro que sí. No sabes cuánto me alegro de verte. ¡Quieres subir?
Esto equivalía a una invitación a cenar.
-No puedo, me esperan mis amigos... [...]

-He visto a Jaime -dije rápidamente en cuanto desapareció-. He estado paseando hoy con el y me ha dado un recado para ti.
Ena me miro con expresión cerrada.
-Me ha dicho que tiene confianza en ti, que no te preguntará nada y que necesita verte.
-¡Ah! Bueno, está bien, Andrea. Gracias, querida.
Estrechó mi mano y se marchó dejándome parada con cierta decepción. Ni siquiera me había permitido ver sus ojos.
Al volverme encontré a Iturdiaga que había cruzado la calle saltando, con sus largas zancas, entre una oleada de coches...
Miró como atontado hacia el fondo de la portería, donde ya subía el ascensor con Ena dentro.
-¡Es ella! ¡La princesa eslava!... Soy un imbécil, ¡Me he dado cuenta en el mismo momento en que se despedía de ti! ¡Por Dios! ¿Cómo es posible que tú la conozcas? ¡Habla, por tu vida! ¿En qué país ha nacido? ¿Es rusa, sueca, polaca quizá?
-Catalana.
Iturdiaga se quedo atontado.

TEXT 3

2007-04-19T15:50:00.000+02:00

Tengo un sobrino, y vamos adelante, que esto nada tiene de particular. Este tal sobrino es un mancebo que ha recibido una educación de las más escogidas que en este nuestro siglo se suelen dar; es decir esto que sabe leer, aunque no en todos los libros, y escribir, si bien no cosas dignas de ser leídas; contar no es cosa mayor, porque descuida el cuento de sus cuentas en sus acreedores, que mejor que él se las saben llevar; baila como discípulo de Veluci; canta lo que basta para hacerse de rogar y no estar nunca en voz; monta a caballo como un centauro, y da gozo ver con qué soltura y desembarazo atropella por esas calles de Madrid a sus amigos y conocidos; de ciencias y artes ignora lo suficiente para poder hablar de todo con maestría. En materia de bella literatura y de teatro no se hable, porque está abonado, y si no entiende la comedia, para eso la paga, y aun la suele silbar; de este modo da a entender que ha visto cosas mejores en otros países, porque ha viajado por el extranjero a fuer de bien criado. Habla un poco de francés y de italiano siempre que había de hablar español, y español no lo habla, sino lo maltrata; a eso dice que la lengua española es la suya y que puede hacer con ella lo que más le viniere en voluntad. [...]

Las ocho serían y vestíame yo, cuando entra mi criado y me anuncia a mi sobrino.
-¿Mi sobrino? Pues debe de ser la una.
-No, señor, son las ocho no más.
Abro los ojos asombrado y me encuentro a mi elegante de pie, vestido y en mi casa a las ocho de la mañana.
-Joaquín, ¿tú a estas horas?
-¡Querido tío, [muy] buenos días!
-¿Vas de viaje?
-No, señor.
-¿Qué madrugón es éste?
-¿Yo madrugar, tío? Todavía no me he acostado.
-¡Ah, ya decía yo!
-Vengo de casa de la marquesita del Peñol: hasta ahora ha durado el baile. Francisco se ha ido a casa con los seis dominós que he llevado esta noche para mudarme.

TEXT 2

2007-04-19T15:48:00.000+02:00

Me lancé hacia el corredor que conducía a las cocinas aprovechando que me sabía de memoria los recovecos de mi colegio. Cerré la puerta a mi espalda. Inútil. La criatura se precipitó contra ella y la derribó, lanzándome contra el suelo. Rodé sobre las baldosas y busqué refugio bajo la mesa. Vi unas piernas. Decenas de platos y vasos estallaron en pedazos a mi alrededor, tendiendo un manto de cristales rotos. Distinguí el filo de un cuchillo serrado entre los escombros y lo agarré desesperadamente. La figura se agachó frente a mí, como un lobo a la boca de una madriguera. Blandí el cuchillo hacia aquel rostro y la hoja se hundió en el como en el barro. Sin embargo, se retiró medio metro y pude escapar al otro extremo de la cocina. Busqué algo con que defenderme mientras retrocedía paso a paso. Encontré un cajón. Lo abrí. Cubiertos, útiles de cocina, velas, un mechero de gasolina..., chatarra inservible. Instintivamente agarré el mechero y traté de encenderlo. Noté la sombra de la criatura alzándose frente a mí. Sentí su aliento fétido. Una de las garras se aproximaba a mi garganta. Fue entonces cuando la llama del mechero prendió e iluminó aquella criatura a tan solo veinte centímetros. Cerré los ojos y contuve la respiración, convencido de que había visto el rostro de la muerte y que solo me restaba esperar. La espera se hizo eterna.

TEXT 1

2007-04-19T15:43:00.000+02:00

"Good evening to you," said the man in the torn old clothes to the parson as they passed each other in the little village of Marlott in the southwest of England.
"Good evening, Sir John," said the parson.
"Why did you call me 'Sir John', when you know my name is plain John Durbeyfield?" asked the man in ragged clothes.
"Well, John Durbeyfield, I have been doing historical investigation into the families in the district that go back to the days of the Norman Conquest. You belong to the oldest branch of the ancient and noble family of . Your family once owned all the land in the district," the parson answered.
"We do have a silver spoon and a seal at home," John Durbeyfield thought to himself as the parson continued on his way. Then, feeling very proud of himself, he called out to a passing boy, "You, boy, call me a carriage from the inn; I am from an ancient noble family."
Soon, John Durbeyfield was sitting in a carriage driven by a man from the village inn. They passed a field where a group of young girls in white dresses were dancing together. One of the girls blushed as the carriage passed.
“ , isn't that your father in the carriage?" asked one of the girls in white.
"He's probably very tired," answered , blushing even more as her friends laughed.
Just then, three young brothers passed the field where the girls were dancing. The youngest, who was also the most handsome, joined the dance as his brothers continued their walk. He danced with several of the girls, but , who was the prettiest, stood a little apart from the others. She was still embarrassed about her father. The young man did not notice her until he had left the girls and followed his brothers. Looking back from the top of the hill, he was sorry that he had missed the chance to dance with her.

1r PREMI, BATXILLERAT, ANGLÈS

2007-01-11T16:34:00.000+01:00

CHRISTMAS

Like a present,
Christmas comes.
Every year in a different way,
but always the same.

Never dreaming…
It’s impossible to do.
Although you think
you are an adult.

If you have a crib
with moss and flour,
you think you are into it
only for a moment.

And on New Years Eve,
when you drink champagne,
you think about your parents
about years in the past.

Like a child
in the Epiphany,
you feel that
this is true.

Although you grove,
always, at Christmas,
you will be
like a child, in the past.